SALUTACIÓ
PER MOOOOLTS ANYS, INSTITUT NARCÍS MONTURIOL! Quina millor manera de començar l’any que amb un nou número de la nostra revista, l’Ictinews 2.0! Enhorabona a les reporteres i als reporters del Projecte Icària per l’extraordinària feina que feu. Aquest és un curs molt especial. Estem d’aniversari. L’Institut Narcís Monturiol ha arribat als 50 anys de vida i ens hem proposat celebrar-ho durant tot l’any; n’hem de fer una commemoració a la seva alçada i a la de totes les persones que s’hi han deixat l’ànima perquè el Monturiol sigui un referent per a tothom i, sobretot, per als milers i milers de persones que hem crescut a les seves aules. La nostra és una feina de vocació: vocació de servei públic al nostre barri, a la nostra ciutat, a la nostra comarca, al nostre país. Ens sentim immensament orgulloses i orgullosos del nostre centre, i seguirem treballant perquè així sigui per mooolts anys més. Moltes felicitats per la part que ens toca… i Amunt, Monturiol!!!
Albert Masoliver Director de l'INS Narcís Monturiol
Aquest curs estem de celebració: 50 anys plens de vivències, projectes, canvis i unes quantes generacions d'estudiants formades al Monturiol.
Aquest curs 24-25 el nostre institut celebra els primers cinquanta anys. El curs 1974-1975 es va iniciar l'activitat d'un centre que va néixer per impartir estudis de l'antiga formació professional. De manera provisional, els primers cursos es va instal·lar a l'Escola d'Arts i Oficis de la Fundació Clerch i Nicolau, al carrer Nou. Aleshores l'institut depenia d'un centre de Girona. La plantilla era de tan sols quatre professors, que impartien les especialitats d'Electricitat i Delineació a una vintena d'alumnes. El curs següent ja es va introduir l'especialitat Administrativa. Cinc anys després, l'octubre del 1979, es va estrenar la ubicació actual, al barri de l'Eixample. L'edifici inicial ha estat remodelat i ampliat en diferents etapes. A partir del curs 1996-97 es van incorporar a l'antic institut de formació professional els estudis d'ESO (Educació Secundària Obligatòria) i una mica més endavant s'hi va començar a impartir Batxillerat. Per a molts, però, va continuar sent conegut com l"l'FP". Actualment el nostre centre compta amb un centenar de professors. Són moltes, doncs, les persones que l'han vist créixer i transfomar-se i que hi han contribuït. I molts els ciutadans que s'hi han format. Per això s'han previst actes diversos perquè tots aquells que hem format part de la comunitat Monturiol al llarg dels anys celebrem l'efemèride. En aquesta revista hi trobareu entrevistes i articles per recordar aquesta efemèride. Esperem que en gaudiu!
ÍNDEX Salutació director 3 Editorial: 50 anys! 4 L'institut Actes commemmoració 50 anys . Recull de fotos 6 Entrevista a Montse Dabau, exprofessora 8 Entrevista a Joana Molina i Glòria López, les professores més veteranes del Monturiol 10 Figueres Talent 13 Els Pastorets: “Actuar al teatre Jardí és impactant, però la gent dels pobles és molt agraïda" 16 Activitats prenadalenques 18 El nostre barri El barri de l'Eixample celebra els 50 anys amb un llibre 20 La ciutat Entrevista a "El Pot Petit" 21 Primer aniversari de la Casa Natal de Salvador Dalí 24 La Ludwig Band ens visita: Entrevista al seu cantant 26 Col·laboració del projecte PIC amb l'expo Empordoneses 30 Orgull de Ciutat 32 "Aquest any Figueres potser arribarà a 50.000 habitants" 34 Paper o pantalla? Recomanacions per passar l'estona 36
CELEBREM ELS 50!
Al llarg d'aquest curs s'han organitzat un seguit d'activitats commemoratives i festives obertes a tots els que han format part en algun moment de la comunitat Monturiol per tal de celebrar-ne el cinquantenari. En aquestes pàgines us oferim un petit recull fotogràfic d'alguns d'aquests actes, que us explicarem de manera més exhaustiva en el proper número d'Ictinews.
Diferents moments dels actes de celebració que s'han fet fins ara
Quin any vas entrar al Monturiol? Vaig entrar-hi al 1994. El motiu va ser arran d’un canvi a l’ensenyament, amb el qual es van passar els dos últims cursos de primària (EGB) a l’institut, en els nous ensenyaments d’ESO. Per tant, a la meva escola, on ja feia molts anys que hi era, l’escola de Peralada, marxaven els alumnes de 7è i 8è i com que ja feia molts anys que treballava amb aquests cursos i m’agradava treballar amb aquestes edats vaig pensar que podia provar d'anar a secundària; però hi havia poques places. Tot i això, el resultat va ser que vaig entrar al Monturiol i que vaig poder continuar amb les edats que m’agradaven. Quan hi vas entrar, vas sentir-te ben acollida? Sí, molt ben acollida. Tot i que vaig notar que hi havia una certa reticència cap als que no érem professors, sinó que érem mestres de les escoles. Però després, al cap d’un temps, en general ja els va anar bé que hi fóssim, ja que els alumnes de 1r i 2n d’ESO eren els que sempre havíem portat nosaltres i ells no hi estaven acostumats. Quants anys vas estar a l’institut? Doncs mireu: del 1994 al 2011; per tant, uns 16 o 17 anys. Quins càrrecs tenies? Vaig ser tutora de primers i segons, vaig ser coordinadora del primer cicle de l’ESO i després també vaig ser durant 3 legislatures, més ben dit cursos, cap d’estudis de l’alumnat. La veritat és que ser cap d’estudis de l’alumnat portava unes miques de maldecaps, però a mi m’agradava. Llavors, com a tutora i mestra de matemàtiques jo gaudia molt, perquè a mi, fer matemàtiques a nens així d’aquestes edats, sempre m’ha agradat molt.. Des de que vas marxar, creus que ha canviat gaire la forma de funcionar i ensenyar? A millor o a pitjor? Jo penso que sí, que ha canviat amb les noves tecnologies, que en aquell moment ja hi eren, però no s’aplicaven tant com ara. Jo crec que això sí que ha fet canviar molt com ensenyar, que també per una part és lògic, no?
MONTSE DABAU, EXPROFESSORA: “EL MONTURIOL HA SIGUT SEMPRE UN INSTITUT MOLT INCLUSIU"
Montse Dabau amb les nostres reporteres
L’exprofessora Montse Dabau ens va visitar el passat dia 18 de novembre. Amb motiu del 50è aniversari, les reporteres de la revista Icària citaren a l’antiga cap d’estudis per parlar sobre la seva estada al centre i sobre com ha canviat l’institut al llarg del temps. .
D'esquerra a dreta: Joana Molina, les nostres reporteres, Montse Dabau i Glòria López.
Si en tinguessis l’oportunitat, tornaries a l’institut? Ho trobes a faltar? Ara mateix no, no tornaria. Al principi ho vaig trobar molt a faltar. Encara més, el primer dia de la meva jubilació, inconscientment el dia abans m’havia preparat la roba de l'endemà, com sempre havia fet, i l’alarma per anar-me'n a l’institut. Quan vaig adonar-me que no hi havia d’anar, vaig agafar les coses i me’n vaig anar amb tren a Barcelona a passar-hi el dia. Aquest any se celebren els 50 anys de l’institut; què creus que s’hauria de destacar de la trajectòria del centre? Crec que el Narcís Monturiol ha sigut sempre un institut molt inclusiu, on s’ha tingut en compte l’alumne sempre. Així que sí: del centre jo destacaria el compromís amb l’alumne i el seu aprenentatge. I, per acabar et demanem que defineixis el Monturiol amb una frase curta... Mira, ho tinc claríssim: jo definiria el Monturiol com un centre molt adaptat a l’entorn social, flexible i centrat en els alumnes.
ENTREVISTA A LA JOANA I LA GLÒRIA, LES PROFESSORES MÉS VETERANES DEL MONTURIOL
Quant fa que exerciu de profesores a l'institut? Joana: Vaig entrar-hi al setembre del 1993, o sigui, fa 31 anys. Glòria: Jo vaig arribar-hi el curs 90-91. Per tant, jo diria que fa uns 33 anys. Quan vau començar, l’institut era igual de gran que ara? Joana: No, de fet, quan vaig començar, era un institut d' FP. En aquella època hi havia instituts que feien batxillerat i instituts què feien FP. Era gran perquè havien de tenir tots els tallers de perruqueria, d’automoció i altres especialitats, però l'edifici principal acabava a l’altura d’on ara comença la cantina. Després van fer l’ampliació. Primer van ampliar per dalt i ho van deixar com un porxo tancat. Glòria: Es podria dir que l’institut, en termes d'espai, gairebé s'ha doblat. Recordo que, quan jo vaig començar, l'institut arribava des de cicles fins més o menys la sala de professors actual. Primer es va ampliar amb barracons, després es va fer la part nova, on ara hi ha la cantina i les altres classes (però encara hi havia barracons). També van arreglar els tallers i tota aquesta zona. Els professors teníem, díriem, el privilegi de poder aparcar els cotxes a dins del pati, perquè no hi havia tants alumnes i els alumnes ja eren grans i no necessitaven tant d’espai. L’ampliació del centre us va afectar d’alguna manera? A nivell de funcionament, per exemple, fèieu classes mentre l’institut estava en obres? Joana: Sí, perquè aquestes obres van començar cap a final de curs, encara amb nosaltres i l'alumnat allà, i al següent curs escolar vam haver de començar més tard les classes perquè al setembre encara estava tot una mica potes enlaire. De fet, vam haver de netejar nosaltres perquè els departaments estaven tots bruts, els llibres els havíem guardat tots en caixes, vam haver de traslladar mobles… Glòria: En efecte, fèiem classes, però també escombràvem, fregàvem i trèiem la pols de tot el que haviem d’utilitzar. Abans de les obres, vam guardar molt de material i aparells electrònics que teníem, que en aquell moment eren teles, vídeos i algun CD o alguna cinta de DVD. La mala notícia va ser que, quan vam tornar, després de l'estiu, ens ho havien robat tot. Per tant, molts professors ens vam trobar que el nostre material havia desaparegut i moltes de les coses que podies tenir preparades ja no hi eren. Ho sigui que les obres ens van afectar, sí. I vam començar les classes amb els paletes, encara fent obres. Tu estaves fent classe i senties el “brrrrum” de les màquines tota l’estona i era difícil concentrar-te.
El passat 14 de novembre, algunes alumnes d’Icària van entrevistar la Joana Molina i la Glòria López, actualment les professores més veteranes de l’institut, per saber una mica més dels vells temps del nostre centre.
A part, les obres les van fer molt malament: a la part nova, el primer dia que va fer una tramuntanada forta, els docents van haver d’aguantar les finestres amb pals, ja que queien de tant malament que les havien col·locat. Els alumnes havien de fer classe enganxats a la paret perquè, si queia alguna finestra, els xafés. I, cada vegada que plovia, entrava aigua a tot arreu… O sigui que sí: les obres ens van afectar, i molt, i vam començar les classes amb els paletes encara fent obres. Tu estaves fent classe i senties el “brrrrum” de les màquines tota l’estona i era difícil concentrar-te. Quins canvis heu percebut com els més rellevants al llarg de tota aquesta trajectòria que porteu al centre? Joana: Bàsicament el canvi del sistema educatiu. Quan vaig començar, encara es mantenia el sistema educatiu que va començar en els anys 70, que era el que jo havia estudiat. Feies primària fins a 8è (fins al 14 anys). A partir dels 14, l’ensenyament era optatiu i es podia triar batxillerat (si volies anar a la universitat) o l'FP, que eren els cicles formatius, si ja volies aprendre un ofici. Amb la reforma es fa la primària fins a 6è i s’incorpora la secundària obligatòria (l'ESO) amb la qual allarguen l'escolarització fins als 16 anys. El primer any d’ESO a l'institut van començar el primer i el tercer d'ESO alhora. Va ser un gran canvi perquè estàvem acostumats a nens de 14 anys i vam començar a tenir nens de 12 anys. Glòria: Jo diria que la valoració general de tot és que han sigut canvis positius. Pel que fa a l’edifici, per exemple, ara mateix el tenim pràcticament nou, no és allò “ultramodern”, és cert que hi ha construccions molt més modernes, però tenim un edifici còmode, amb espais grans i jo crec que l’espai ha millorat molt. Les equipacions també han millorat moltíssim. Si parlem de les persones, que diríem que són el més important, sí que hi ha hagut una evolució, en el sentit que ara tothom ha d’estar aquí fent educació secundària obligatòria, la procedència d’aquest alumnes ha variat moltíssim i les motivacions dels alumnes també són molt diferents. Jo trobo que en tots els sentits l’institut ha canviat molt: ara hi ha alumnes que venen motivats, cosa que abans no passava; i hi ha molts professors que estan aquí perquè volen estar aquí treballant i això fa que hi hagi un ambient de treball molt bo o que hagi anat millorant amb el pas del temps. Què és el que trobeu més a faltar de com era l’institut abans? Joana: jo no trobo a faltar gaires coses; allò que "qualsevol temps passat va ser millor" és mentida. Era passat i era diferent i era un altre sistema. Cada època té les seves coses bones i les seves coses no tan bones i com a docents ens toca adaptar-nos a cada situació. Abans rebíem alumnes de més edat, ara a primer d’ESO encara són molt jovenets i els hem de cuidar més. .
Glòria: Jo diria que no trobo a faltar res de com era l'institut abans. A cada època hi ha hagut canvis però no trobo a faltar res en especial. Quan ho mires així en retrospectiva, com que tu també ets més gran i tens una distància i experiència més gran, potser diria que els alumnes d’abans, quan entraven a l’institut, eren més grans d’edat, més madurs, i podies parlar amb ells de tu a tu. Quan jo vaig començar aquí tenia 25-26 anys i, a vegades, a classe tenia alumnes de 20-21 anys, per tant, era molt més propera. Ara, hi ha una distància d’edat molt més gran, però, tot i així, no trobo a faltar res. Del passat no s’ha de trobar a faltar res, s’ha d’anar a pel futur. Actualment, què és el que més us agrada de l’institut i de formar-ne part? Joana: Els alumnes que hi ha actualment. Podríem dir que hi va haver una època que teníem uns alumnes amb moltes dificultats, és a dir, era força complicat fer classe perquè eren alumnes amb moltes, moltes dificultats. Ara, això ha millorat, és a dir, entre tots hem aconseguit que l'ambient de treball sigui força més agradable. Glòria: Actualment, el que més m’agrada, per exemple, són tots els projectes nous que s’han engegat i, sobretot, aquells dels quals jo en formo part activament, com els Erasmus i els intercanvis a nivell internacional. I, després, el que també m’agrada molt són les noves incorporacions tecnològiques, les quals abans no teníem. Pel que fa als col·legues de feina… Heu notat molts canvis en el seu tarannà a la feina? I pel que fa a l’alumnat? Joana: Entre els professors sempre hi ha gent més agradable i gent que ho és menys, gent amb qui t’avens més o menys. Però el fet que estiguin estabilitzats és molt més pràctic. Glòria: En els col·legues de feina no, jo no he trobat molts canvis. Sempre hi ha persones que es dediquen a aquesta feina perquè és la seva vocació i altres persones que es dediquen a ensenyar perquè és una feina i prou. Jo penso que per fer aquesta feina has de tenir una part molt gran de vocació, perquè en el moment que l’estàs fent et pot semblar que és una feina poc agraïda perquè els resultats no els veus immediatament, sinó que els veus a llarga distància. I en els alumnes tampoc: sempre hi ha hagut alumnes bones persones, amb una projecció de futur molt important i que van creixent. Què us fa continuar sent professores del Monturiol? Joana: Que m'agrada. En altres moments les hem passat magres, però ara és una meravella estar aquí. A més, jo visc molt a prop i em va molt bé. L'ambient de treball ara és molt agradable i els joves són iguals a tot arreu. Glòria: Doncs que és el lloc on jo vaig començar a treballar i també on acabaré la meva carrera laboral. L’ambient de treball és molt bo, els companys són companys, sempre hi ha persones amb qui tens més relació que d'altres, però no deixem de ser companys; si algú necessita ajuda, l’ajuden, si algú necessita una espatlla la té i, com hem dit, l’ambient de treball és molt bo i, molt important, l’ambient que es genera amb els alumnes també. M’agrada la meva feina!
El mes d'octubre vam entrevistar les alumnes del Monturiol que ens van representar en el lliurament de les distincions "Figueres Talent"
Les nostres alumnes premiades amb el director, del centre Albert Masoliver
A principi d’octubre, l’Ajuntament de Figueres va lliurar en un acte a La Cate els premis Figueres Talent a un total de 39 estudiants per “l’excel·lència acadèmica, la capacitat de superació i la constància en l’esforç”. L’objectiu del consistori, any rere any, és “premiar a l’alumnat excel·lent de la ciutat amb l’objectiu de potenciar i reconèixer l’esforç personal dels joves en l'àmbit escolar, incloent educació secundària, formació professional i universitària”. En total, hi havia sis modalitats: 1) les millors notes de l’ESO dels instituts de Figueres; 2) les tres millors notes d’accés a la universitat; 3) les tres millors notes de la Formació Professional de Grau Mitjà; 4) les tres millors notes de la Formació Professional de Grau Superior; 5) la millor nota de la finalització de carrera universitària; i 6) els tres millors alumnes per la seva capacitat de superació i la constància en l’esforç, sense tenir en compte la nota. Algunes reporteres del Projecte Icària vam entrevistar a dues de les distingides: la Sònia Ferrer (S) i l’Ada Serrano (S), actuals alumnes a 1r de Batxillerat i distingides en aquest esdeveniment, concretament en la modalitat 1, juntament amb la Candela López-Bonet i la Carla Matamala. Quin premi vau guanyar? A i S: Vam guanyar el Premi Figueres Talent 2024, un premi a l'excel·lència acadèmica, la capacitat de superació i la constància en l'esforç. En el nostre cas, vam ser guardonades per haver tret les millors notes d’ESO a Figueres i el premi van ser 300 euros per gastar a comerços de la ciutat. Com us vàreu sentir en el moment que us van dir que havíeu guanyat aquest premi? S: Doncs molt orgullosa de mi mateixa, de tot l'esforç, constància i dedicació dipositada en els 4 anys de l’ESO. I me n'alegro que això es valori i tingui recompensa. A: Em vaig sentir orgullosa i, sobretot, afortunada d'haver-lo rebut i de ser una de les guanyadores: premiar l’esforç sempre és positiu i agraït Us pensàveu que podíeu guanyar? S: Quan em van dir que existia aquest premi, el qual desconeixia, vaig pensar que potser sí que podia ser una candidata: comptava amb una bona mitjana i només em quedava superar amb èxit la recta final de 4t. A: Res m’asssegurava que pogués ser en aquest podi, però tampoc em va estranyar, perquè acadèmicament havia obtingut bones notes en cada curs.
Figueres TALENT
A: Res m’asssegurava que pogués ser en aquest podi, però tampoc em va estranyar, perquè acadèmicament havia obtingut bones notes en cada curs. Sabeu com i qui selecciona els candidats de cada institut? Són els quatre millors expedients i l’Ajuntament és qui convoca aquests premis. Per tant, més que seleccionar, hem sabut que al final el que mana és la nota numèrica al tancar l’ESO. I cada institut aporta tants alumnes com línies té. És a dir, si al nostre institut hi ha quatre classes de 4t d’ESO, les premiades som quatre: nosaltres tres i la Candela, que ara ja no estudia al Monturiol. Us esperàveu que seria així la cerimònia? S: No sabia exactament com seria, però m’imaginava que seria protocolari, que hi hauria algun discurs de l’alcalde i d’alguna altra personalitat. I així va ser. També m’imaginava que els guardonats hauríem de pujar a l’escenari per ser retratats conjuntament. Efectivament va ser així, sense gaires sorpreses més. Què és el que més us va agradar de l'acte? Hi vàreu trobar a faltar alguna cosa? S: No hi vaig trobar a faltar res, la cerimònia em va semblar molt correcta. Em va agradar que, al final, ens ajuntessin a tots a sobre de l’escenari. Va sortir una bonica foto de record. Què diríeu als alumnes que estan fent 3r ara? Els animaríeu ser seleccionats? S: Més que als de 3r, a tots els alumnes d'ESO, especialment als de 1r, perquè al llarg dels cursos s'ha de tenir constància i dedicació en els estudis. Si vols aconseguir el premi, totes les notes d'ESO compten perquè és una mitjana dels quatre cursos. Per tant, animo a començar amb bon peu ja des de l’inici de l’etapa i ser conscient que s'ha de fer un gran esforç per aconseguir els objectius i tenir una actitud positiva vers els estudis. A: Els animaria a treure i a no amagar el seu màxim potencial, no només per la possibilitat de rebre aquest premi (que també s'agraeix), sinó per treure la millor versió d'ells mateixos i poder sentir-se orgullosos de la feina feta. Ara, en perspectiva i immerses de ple en el batxillerat... què diríeu... Us va resultar fàcil poder estar entre les seleccionades? S: Penso que fa falta una implicació personal i ser constant al llarg dels anys per assolir excel·lentment les qualificacions. A nivell personal, no he tingut cap estrés constant ni sentiment d’angoixa per dur a terme els meus objectius, però la realitat és que sense esforç ni actitud no ho hauria aconseguit. Al llarg del 4t curs no vaig pensar en aquests premis, si bé és veritat que la seva existència poden fer aflorar en algú la motivació a l'hora de posar-se a estudiar. No ha estat el meu cas: jo ho he fet per la meva autosatisfacció. A: Sí i no. Fins a 4t d’ESO les notes les he tret treballant amb certa constància i amb l’objectiu de portar-ho tot al dia, però mai m'he agobiat exageradament. Evidentment hi ha molt d'esforç al darrere, però val a dir que escoltar a classe és fonamental per treure bones notes.
La Ludwig Band i Planters en el concert del Jardí de febrer del 2024.
TAMBÉ BEN PRESENTS A L’ORQUESTRA! La Hanna (violí) i la Yasmine (violoncel), alumnes que cursen 2n d’ESO aquí, al Monturiol, també van ser presents a l’acte, ja que són integrants de l’Orquestra de l’Anicet, creada pel projecte "Planters" de ConArte, on van tocar un seguit de cançons un cop repartits els premis. Aquesta orquestra dona l’opció als alumnes de l'Anicet de Pagès (una escola de Figueres) de començar a tocar el violí o el violoncel . Elles, tot i fer ara 2n d’ESO, formen part de l’orquestra des de 3r de primària i ja fa tres anys que posen música en els premis Figueres Talent. “Pensem que és un projecte molt bonic, sempre és interessant proves coses noves”, expliquen. “Recomanem que tothom qui tingui l'oportunitat de formar part d’una orquestra no s’ho pensi i que s’hi impliqui: aprens a tocar un instrument, fas bones amistats i desenvolupes un talent que, qui sap, potser t’acaba acompanyant al llarg de tota la teva vida”. Justament fa un any, els diferents grups figuerencs del projecte "Planters" van tenir l'oportunitat de participar en la presentació del darrer disc de la Luwdig Band al Teatre Jardí. (Podeu veure l'entrevista que els hem en aquest mateix número)
“ACTUAR AL TEATRE JARDÍ ÉS IMPACTANT, PERÒ LA GENT DELS POBLES ÉS MOLT AGRAÏDA"
Aquest darrer Nadal, Els Pastorets del Monturiol han sumat 11 edicions de vida i nosaltres, des d’Icària, a finals de novembre, vam entrevistar a la Teresa Moner (Verge Maria), la Maria Company (pianista), la Beatriu Cuenca (un dels dimonis), en Lluís Bosch (Rovelló) i l’Albert Masoliver (Lluquet).
Els Pastorets del Monturiol van començar l’any 2014 a Sant Climent Sescebes i tots els beneficis obtinguts amb les entrades al llarg d’aquest temps s’han convertit en inversions al centre, com el teatre a la sala d’actes o la nova sala de professors, entre altres coses. L’Albert i en Lluís han format part de l’elenc des del principi i sempre han representat els mateixos personatges. “Un bon dia, l’Ernest ens va citar per esmorzar i ens va explicar el seu projecte: ja tenia bona part de l’obra escrita i els personatges pensats. Al principi de tot ens feia com mandra i, evidentment, teníem molts nervis, però de seguida va guanyar i ens va acompanyar aquesta “guspira” que ens aporta el teatre. Tant a l’Albert com a en Lluís els agrada molt ser coneguts com a Lluquet i Rovelló, tot i que el primer afirma que, després de tants anys, ja se sap el guió de la majoria i segur que seria divertit representar algun altre personatge. En Lluís també s’estima molt el seu personatge, però diu que fer de Toni (Tomeu a l’obra) també seria molt divertit. Sobre la pregunta: “Què és el que més us agrada dels Pastorets?”, afirmen que, tot i que és molta feina i dedicació, “el millor és trobar-nos amb els col·legues de feina en un altre àmbit; possiblement, gràcies als Pastorets, hem conegut més a fons a molts col·legues amb qui potser a l’institut no hauríem interactuat tant”. En les darreres edicions ja no assagen tant, perquè l’obra ja està molt rodada, tot i que cada any pateix destacats canvis. Per això, tots els dimarts del mes d’octubre a la tarda, any rere any, es programen diferents assajos a l’institut, amb un assaig final i general la setmana del primer bolo. Pel que fa al tour, ja s’ha convertit en tradició visitar i actuar cada any a tres pobles i tancar temporada al teatre El Jardí. “Actuar al Teatre El Jardí és impactant i moltes escenes surten molt més lluïdes, però la gent dels pobles és molt agraïda i, per tant, no canviaríem per res poder fer aquests bolos arreu de tota la comarca”, comenten tots ells i elles. La Beatriu i la Teresa han estat algunes de les darreres incorporacions; enguany ha estat el seu cinquè any a l’equip. “Quan vam veure els pastorets per primera vegada, la veritat és que ens van encantar, no ens ho esperàvem i vam quedar meravellades. Vam tenir clar, des d’aquell moment, que si en algun moment podíem formar part de l’elenc, no ho dubtaríem!” Quant a la Maria, l’Ernest la va fitxar fa 8 anys i, des de llavors, el seu piano i les cançons durant l’obra s’han convertit en part essencial dels Pastorets del Monturiol. “Fa una dècada que treballo a l’institut i vaig acceptar encantada el repte de posar música a l’obra i d’animar als docents participants a cantar i ballar. Les cançons les triem i les versionem amb l’Ernest, com a bon director de l’obra. Cada any anem fent canvis, segons les adaptacions de guió i segons l’opinió dels espectadors”. La Teresa Moner ens va explicar que el seu debut teatral va ser amb les píndoles publicades a les xarxes l’any 2020, ja que, a causa de la pandèmia, aquell any no van poder trepitjar els escenaris. “Fer de Verge Maria no entrava en els meus plans. Inicialment, volia fer de dimoni, però em van donar aquest personatge. Ara la veritat és que ja tinc ben interioritzat el meu paper i estic molt contenta de compartir escena amb l’Albert Alegrí (Sant Josep) i la Sandra Ortiz (l’àngel). M’agrada molt formar part dels Pastorets, ja que crea molta cohesió entre el claustre”.
Quant a la Maria, l’Ernest la va fitxar fa 8 anys i, des de llavors, el seu piano i les cançons durant l’obra s’han convertit en part essencial dels Pastorets del Monturiol. “Fa una dècada que treballo a l’institut i vaig acceptar encantada el repte de posar música a l’obra i d’animar als docents participants a cantar i ballar. Les cançons les triem i les versionem amb l’Ernest, com a bon director de l’obra. Cada any anem fent canvis, segons les adaptacions de guió i segons l’opinió dels espectadors”. La Teresa Moner ens va explicar que el seu debut teatral va ser amb les píndoles publicades a les xarxes l’any 2020, ja que, a causa de la pandèmia, aquell any no van poder trepitjar els escenaris. “Fer de Verge Maria no entrava en els meus plans. Inicialment, volia fer de dimoni, però em van donar aquest personatge. Ara la veritat és que ja tinc ben interioritzat el meu paper i estic molt contenta de compartir escena amb l’Albert Alegrí (Sant Josep) i la Sandra Ortiz (l’àngel). M’agrada molt formar part dels Pastorets, ja que crea molta cohesió entre el claustre”.
A finals d'any els Pastorets del Monturiol van presentar el llibre A rodolons i empentes, que recull vivències de la seva trajectòria. El podeu trobar a la venda en diferents punts (també al TPV de l'institut).
CINEMA El dia 20 de desembre, divendres, tots els alumnes de l’institut van anar al cinema. En sessions matinals exclusives per a ells, van veure diferents pel·lícules segons els cursos. Els alumnes van poder portar diners per comprar crispetes o llaminadures (perquè no es podien portar des de casa). Aquestes són les pel·lícules d'estrena que van veure: Els alumnes de 3r i 4t d’ESO i de batxillerat van veure Gladiator 2. Els alumnes de 1r i 2n d’ESO van veure Vaiana 2. POSTALS DE NADAL Al llarg de les dues últimes setmanes abans de les vacances de nadal també es va realitzar una activitat que consisteix en què els alumnes de l’institut van escriure postals de Nadal a companys o altres membres de la comunitat del Monturiol. Les postals es posaven dins d’un sobre amb el nom del destinatari i el del remitent. Algunes hores de tutoria van ser destinades a preparar les postals i, tot i que aquesta activitat fos voluntària, us podem assegurar que hi va participar molta gent. Abans de marxar de vacances es van repartir totes les postals entre els seus destinataris. XOCOLATADA Aquest any la tradicional xocolatada s’ha fet passat Nadal. ja que els companys de cicles formatius que normalment l’organitzen van oferir una nova proposta per recollir aportacions per a la Marató de TV3: serveis solidaris de perruqueria i estètica per a la Marató. En concret, els dies 16 i 17 de desembre van oferir un servei d’higiene capilar més assecat i de manicura amb aportacions voluntàries. Ara bé, per sort, no ens hem quedat sense xocolatada aquest curs. Amb motiu del 50è aniversari de l’institut, tot l’alumnat del centre ha estat convidat a la xocolatada organitzada la darrera setmana del mes de gener. QUINA La quina, que cada curs organitza l’AFA de l’institut al gimnàs del centre, es va fer el 15 de desembre. Va començar a les de la tarda i es va allargar fins a les 9 del vespre. El director del centre va ser l’encarregat de cantar les quines i alumnat del centre es va encarregar del servei de bar i la logística. L’AFA va fer una gran feina preparant els lots a partir de les aportacions de les famílies i va organitzar de manera impecable tota la vetllada. Va ser un èxit tot: es van fer més diners que l'any passat i es van vendre quasi 500 cartons. Els diners recollits serveixen per finançar viatges de fi d’estudis dels més grans.
L’última setmana de classe d’institut abans de les vacances de desembre i gener habitualment es fan diferents activitats festives relacionades amb Nadal. Seguidament, us en fem cinc cèntims.
ACTIVITATS PRENADALENQUES
Dos moments de la Quina organitzada per l'AFA de l'institut, amb el gimnàs ben ple.
QUINA La quina, que cada curs organitza l’AFA de l’institut al gimnàs del centre, es va fer el 15 de desembre. Va començar a les 6 de la tarda i es va allargar fins a les 9 del vespre. El director del centre va ser l’encarregat de cantar les quines i alumnat de batxillerat del centre es va encarregar del servei de bar i la logística. L’AFA va fer una gran feina preparant els lots a partir de les aportacions de les famílies i va organitzar de manera impecable tota la vetllada. Va ser un èxit tot: es van fer més diners que l'any passat i es van vendre quasi 500 cartons. Els diners recollits serveixen per finançar viatges de fi d’estudis dels més grans.
El dissabte 30 de novembre es va presentar a la Sala d’Actes del nostre institut el llibre Gent del barri. 50 anys del barri de l’Eixample. 40 anys de l’Associació de veïns. El llibre, escrit per Manel Almeida, Núria Brossa i Francesc Vernet, resumeix la història d'aquest barri figuerenc, des de la seva creació fins l’actualitat i hi podem descobrir la seva vida social, comercial i cultural. No cal dir que el nostre centre va estar ben content de poder col·laborar en aquest acte festiu que va aplegar un munt de gent, incloent autoritat, a la nostra sala d’actes. Entre altres, hi vam poder trobar exalcaldes, com Marià Lorca i Joan Armangué, regidors actuals i l'alcalde de Figueres, Jordi Masquef que va començar l'acte amb una frase molt inspiradora: “als barris és on construeixen les relacions entre les persones i són l’arrel del benestar comú de la ciutat. Si tenim un sentiment de barri, farem la ciutat millor". La sala feia goig, plena a vessar de residents del barri que van gaudir de les activitats que van complementar l’acte: la projecció d’un audiovisual amb fotografies del llibre, la recitació de les poetesses Carme Pagès i Sun Estarriol i les actuacions musicals del Duo Leta, el Grup Musiocoteràpia i el Gòspel TramuntCor Un dels autors, Manuel Almeida, és l’actual president de l’AV Eixample, una entitat ben dinàmica que ofereix un munt d’activitats als residents del barri i que sempre ens convida a participar en les seves propostes, tal com ens van explicar el curs passat en una entrevista ell mateix i l’antiga presidenta. Us convidem a conèixer-los entrant en aquest enllaç: AV Barri Eixample
EL BARRI DE L'EIXAMPLE CELEBRA 50 ANYS AMB UN LLIBRE
El Pot Petit és una companyia de teatre i grup musical. Fan espectacles per a tota la família i per als nens. Sumen 15 anys d’existència i tenen 65.000 seguidors a xarxes. A part de seguir els seus concerts, ara també els podem veure al canal SX3 en el programa “El món del Pot Petit”.
Uns alumnes del Projecte Icària vam tenir el privilegi de ser convidats a la preestrena del nou espectacle d’El Pot Petit. No només vam poder descobrir i veure l’espectacle, sinó que també els vam poder entrevistar. Siddartha, com vas passar de formar part d’un grup d'ska, a un grup de música infantil? Per les inquietuds del moment. Perquè tenia ganes de fer música, tenia ganes de fer coses noves i perquè l’Helena (“Jana”) també tenia moltes inquietuds en el sector familiar. Podríem dir que ella m'hi va animar! Helena, tu havies cantat en algun altre registre? Sí, havia participat en diferents projectes teatrals, alguns de nivell més musical i d'altres de teatre més de text. Sortosament, va arribar el punt en què El Pot Petit ens va “absorbir” i ens vam centrar totalment en el projecte. Com va sorgir la idea del projecte de “El Pot Petit”? Ens agradaven totes aquestes disciplines, la música, els titelles, el teatre, el món de la infància... un món amb el qual sempre hem estat vinculats , ja que tots dos érem mestres i, a més a més, ens vam conèixer en un casal de monitors de lleure. Què fèieu abans de ser "absorbits" per El Pot Petit? Trobeu a faltar la vostra antiga feina? Tots dos: No trobem gens a faltar les nostres antigues feines! Siddartha: Jo era mestre d’educació física, i la part bona era que podia agafar mitja jornada i dedicar-me la resta del dia al Pot Petit. Helena: Jo treballava en diferents companyies de teatre. També estava intentant ser actriu i també vaig estar molts anys fent de professora a una escola de teatre de Barcelona (a Eòlia).
El Pot Petit i les reporteres d'Icària a l'escenari del Jardí
ENTREVISTA A "EL POT PETIT"
Un moment de la conversa a la platea del Teatre Jardí
També voldríem saber si només canteu i assageu o, com a companyia musical, feu altres feines que no es veuen? Treballem molt, tant entre setmana com el cap de setmana. I treballem en moltes coses diferents, perquè, a part de cantar i assajar, també fem contes, vam fer un programa de televisió, formem part del procés de creació d’aquest projecte i en som els directors artístics. Prenem la majoria de decisions: per exemple, anem al taller i decidim l’escenografia, les llums… Sempre tenim feina i quasi que fem més tot això que acabem de dir que no pas cantar i assajar. En efecte, les hores de dedicació són moltes, així que el concert és una molt petita part de la feina. Com heu arribat fins a aquest èxit? Ha estat fàcil? No gens, però tampoc és el que buscàvem. La segona actuació va ser a l’escola de Bàscara. No buscàvem l’èxit, però sí que volíem portar el projecte, una mica, cap a la professionalitat... i màgia: el projecte va anar evolucionant i poder veure que no tenia sostre va ser i és una sensació molt bona, il·lusionant i d'allò més gratificant. Com ha sigut passar d’actuar en casals a omplir escenaris com el teatre Victòria o festivals de primer nivell? Doncs podríem dir que sorprenent, però com que tot ha estat pas a pas, és a dir, que ha anat creixent a poc a poc, en el teu dia a dia no te n’adones. Ara, quan compares amb els inicis, diem: “hem emplenat dotze vegades el Victòria, que són unes 14.000 persones”; llavors sí que ho trobes impactant. El projecte ha crescut paral·lelament amb nosaltres, tant com a persones com a músics. Què té de diferent el vostre darrer disc amb els altres? Hem notat que té esperit nadalenc… Per què? Vosaltres què destacaríeu d’aquest disc? Destacaríem que ens agrada molt i que són cançons que realment ens hem pres temps per fer-les. Perquè normalment la majoria de grups treuen disc cada dos anys, però nosaltres això no ho hem acabat de respectar i ens hem pres temps per fer-lo. I té motius nadalencs perquè hem decidit posar-li aquest “esperit” incorporant un popurri de nadales o una cançó de cap d’any. També ens agrada molt perquè els estils de les cançons són molt diferents: per exemple, la d'Els Tres Ossos és molt “rockera”, però la de l’Soc l'Unicorn és molt de musical. I el que ens agrada més és que no hi h a cap cançó d’aquelles que ens puguin dir: “aquesta l’han posat de farciment”. Pensem que en aquest darrer disc no hi ha cap cançó que quedi apartada de la resta.
Les reporteres d'Icària a l'escenari de la preestrena
Actualment, sou els mateixos que vau començar en aquest projecte? Nosaltres dos hi hem estat des dels inicis. La primera vegada que vam actuar érem el bateria, el baixista i nosaltres dos. Una mica més tard, el baixista va plegar, però el bateria que tenim també hi és des del principi. Llavors, altres membres s'han anat incorporant i fent més gran el grup i, cada vegada que algú, pel motiu que sigui, ha estat baixa, doncs hem incorporat un altre membre. Per què vau iniciar gira a Figueres? Què té d’especial El Jardí? (Helena) El Jardí sempre ha sigut especial. Jo vaig començar a fer teatre aquí, a l'aula de teatre; sempre ens han ajudat. Els inicis sempre son complicats, però quan hi ha algú que t’ajuda, que et deixa el teatre i que et diu que pots fer-hi l’estrena és molt maco. A més, a Figueres hi hem tocat quasi tots els anys de la meva vida, per reis, a les estrenes… Per tot això és molt especial. En l'estrena vau fer doble concert i aquella setmana vau fer residència al teatre. Què vol dir això? És un assaig o és més que això? (Siddartha) És molt més que un assaig: és conviure, venim a les 9 del matí i marxem al vespre i, inclús, un músic es va instal·lar a casa meva a dormir. Durant els dies de residència, es prova tot. Si alguna coreografia s’ha de canviar, aquest dies serveixen per a això. Si hi ha algun moment del concert que el ritme no funciona, que percebem que la gent desconnecta, doncs en aquests assajos i en la preestrena amb públic ho podem identificar i ens és molt útil. Nosaltres, o la majoria de nosaltres, no havíem assistim mai a una preestrena. Per a què serveixen? Per què es fan? Doncs, com dèiem, es fan bàsicament per veure com funciona l’espectacle i tenir un marge abans de l’estrena. Per exemple, avui a la tarda (després de la vostra entrevista i després de dinar) estarem treballant per aquí i demà dissabte (abans de l'estrena del diumenge) també aprofitarem per retocar coses. En la preestrena, tots els directors artístics han agafat milions de notes i després ens ho comunicaran perquè ho tinguem en compte de cara al dia de l'espectacle. Per exemple, si hem desafinat en alguna nota, si ens hem deixat algun pas, alguna cosa que no hagi acabat de sortir bé i ells ho hagin percebut des de la platea… Moltes gràcies, equip d'El Pot Petit, per aquest meravellós matí de divendres i pel nostre debut en una preestrena!
A finals del 2024 la Casa Natal d’en Dalí va celebrar el primer aniversari. El 20 d’octubre del 2023 van obrir les portes al públic. Durant el primer any d’obertura ja l’han visitat al voltant de 37.000 persones i es preveia superar les 40.000 persones abans d’acabar l’any 2024. .
El projecte de museïtzació de la casa natal de Salvador Dalí, situada al carrer Monturiol de la nostra ciutat, ha durat anys. El 2022, amb l'alcaldessa Agnès Lladó, es va acabar la primera fase d'obres i es va adjudicar la segona. Durant el 2023 es va dur a terme l'execució de les obres del projecte museogràfic i les licitacions dels serveis per obrir al públic la Casa Natal Salvador Dalí. En aquest enllaç a la seva pàgina web es pot veure un plànol interactiu amb informació de les diferents parts del museu: https://www.casanataldali.cat/ Al llarg d'aquest primer any d'obertura, molts visitants han volgut deixar constància de la seva experiència a Google, on destaquen les ressenyes positives, i la valoren amb una puntuació superior propera al 5, sent aquesta la nota màxima. Com podem observar al gràfic de la pàgina web, però, també veiem que hi ha gent que no ha tingut una experiència del tot positiva de la visita. Segur que els seus comentaris ajuden a millorar. . Els reporters d'Ictinews vam voler parlar amb els responsables de l'espai perquè ens expliquessin com ha anat aquest primer any. Quina valoració feu d’aquest primer any d’obertura? Molt positiva, estem molt contents sobretot de com ens valora el públic. I és que per nosaltres el públic i la seva opinió és molt important. Treballem pel públic, per l’audiència i per la gent que ens visita. Quan mirem l'anàlisi de la gent, quan surt de la visita, majoritàriament ens diuen que els hi ha agradat molt, que l’experiència ha sigut molt interessant. De quina nacionalitat són la majoria de les persones que visiten La Casa Natal d’en Dalí? La majoria de les persones són de Catalunya i de l’estat espanyol, però també de nacionalitat alemanya, dels Estats Units, dels Països Baixos, francesos... Gràcies al servei de ticketing, amb el qual se’ls pregunta la nacionalitat, podem tenir registrada la seva procedència. Quant temps dura el recorregut pel museu? Doncs una mica més d'una hora. I llavors et pots quedar l’estona que vulguis a dalt a la terrassa o jugant a un joc que tenim preparat. Han visitat gaires centres educatius la Casa Natal de Dalí? Feu alguna activitat diferent per a ells? Què feu per animar els joves a venir a visitar La Casa Natal?
CASA NATAL DE SALVADOR DALÍ
Ens visiteu vosaltres, des del Monturiol, i també hem rebut alumnes del Deulofeu, del Ramon Muntaner i també d’algun centre educatiu francès. No tenim un projecte educatiu en si pensat, però sempre que comptem amb alumnes a la Casa, tots ells i elles han de prendre part activa durant la visita: se’ls fa participar en un joc de preguntes i veuen si responen correctament o no. Teniu moltes ressenyes positives, però també n’hi ha de negatives (molt poques). Què en penseu d’aquestes ressenyes negatives i com actueu al respecte? Ens les llegim totes i analitzem i actuem tant amb les positives com les negatives. Si una ressenya negativa és “no m’ha agradat el color de les parets”, doncs hem de dir que “ens sap greu” i poc més, però si una ressenya negativa diu que “una persona del servei d’atenció al públic ha parlat malament a un visitant”, doncs és clar que prenem les actuacions oportunes. Per tant, sempre s’ha de valorar què ens estan dient, on s’enfoca la crítica i mirar com poder actuar. Puc afirmar que sí, que hem canviat coses i n’estem canviant segons el feedback de la gent. Heu rebut queixes sobre el preu de La Casa Natal? Creieu que és un preu adequat segons el que s’ofereix amb la visita? Som administració pública. És a dir, la Casa Natal és un equipament cultural i turístic de l’Ajuntament de Figueres i, per tant, ens regim per uns preus públics que, com a tècnics proposem, si bé al final els polítics (l’equip de govern) decideixen el preu definitiu. Creuen que són uns preus assequibles, per l’experiència immersiva que suposa. L’entrada al públic general és de 15 euros i hi ha entrada reduïda (9 euros) per a jubilats, gent a l’atur, gent amb alguna discapacitat, estudiants... Els empadronats a Figueres tenen l’entrada a menys preu? No, perquè això seria una discriminació positiva en relació a la resta de persones. El mes de novembre vam llegir al diari una columna d’opinió en la qual es feia públic que la Casa Natal originava unes pèrdues molt importants… Creieu que és veritat, això que va expressar Marc Verdaguer, el director del diari Empordà? Tots els punts de vista són respectables. Ell únicament té en compte el nombre de visites i, a partir d’aquí, calcula els ingressos que això equival. Nosaltres intentem posar-nos més en context: no podem entrar en comparacions amb el Museu Dalí, no tenim obres originals, la Casa Natal és un espai per conèixer la relació de Salvador Dalí amb la ciutat i per com d'important va ser Figueres per dalí. Què vull dir amb tot això? Doncs que cada espai ofereix coses i objectius diferents. És clar que sempre hem de tenir en ment créixer exponencialment i vetllarem perquè això passi. És clar que ens agradaria que hi hagués més ingressos i més cues a fora i que vingués més gent, però tot just fa un any que vam inaugurar; penso que encara hem de créixer i que ens hem d’acabar de consolidar.
Hola, Quim. En primer lloc, “Gràcies per venir”, tal com es titula el vostre disc més recent. El vau anomenar així per donar gràcies a tots els vostres fans i públic dels vostres concerts? O per què? Sí, el vam titular així per que sonava com la benvinguda d’un espectacle de circ. Avui, per a nosaltres, és un plaer tenir-te aquí. D’una banda per preguntar-te sobre un projecte que l’any passat va tenir molta repercussió a la ciutat (la vostra col·laboració ConArte i el concert al teatre El Jardí) i d’altra banda aprofitarem per intentar conèixer-vos una mica més a fons! Per què el nom de “La Ludwig Band”? Podem saber-ho o és un secret? Hi havia altres opcions de noms? No ens agrada gens el nostre nom actual, però ara ja no hi podem fer res. Quan vam començar ens va fer molta gràcia fer la broma amb el nom de Ludwig van Beethoven. Com us vau conèixer els components del grup? D’on va sorgir la idea de crear una banda? Teníem un grup a l’institut amb el qual fèiem versions. Vam començar a tocar per les festes majors, amb algunes cançons meves. Al final, el grup es va acabar, però no la nostra relació. Ara, per exemple, l’antic cantant d’aquell grup és el el manager de La Ludwig Band. Sabem que el grup té molts vincles amb la nostra comarca. “S’ha mort l’home més vell d’Espolla” n’és un exemple claríssim però sabem que n’hi ha més. Ens ho pots explicar una mica? A Espolla es feia la Trobada de Cantadors, un concurs de glosa, i ja d’adolescent a mi m’agradava molt. Per aquest motiu, vaig començar a fer cançons. I, pel que fa al nostre últim disc, parlem del que suposa treballar en un restaurant: tots hem passat per feines d’estiu, com per exemple de cambrer, amb el turisme a l’Alt Empordà. Quin va ser el vostre primer concert junts i com us vau sentir? El recordem molt bé: va ser el 2016 a la piscina d’Espolla. Crec que ho vam fer fatal, entre altres coses perquè just abans del concert vaig canviar les cordes de la guitarra i se'm desafinava tota l’estona. El nostre institut es troba en el barri de l’Eixample. Ens fa molta il·lusió entrevistar-te perquè alguns de nosaltres vam ser en una festa del barri on vosaltres vau tocar, gairebé sense escenari i amb molt poc públic. Van ser durs els vostres inicis o éreu optimistes? Quina gràcia i quina il·lusió que hi fóssiu! Sobre aquests inicis, la veritat és que no van ser gaire durs, perquè no pensàvem en ser estrelles, només tocàvem perquè volíem tocar, perquè ens agradava ajuntar-nos amb l’excusa de la música i ho gaudíem molt.
"PEL QUE FA A LA FAMA, NO TOTHOM TÉ LA SORT QUE TINC JO"
El mes de novembre passat vam tenir l'oportunitat de parlar amb Quim Carandell, guitarra, cantant i lletrista de la Luwdig Band, "el segon millor grup d'Espolla", una banda que es mou entre el pop-rock clàssic i la música folk. L'any 2022 van guanyar el Premi Cerverí a la millor lletra de cançó en català i el 2024 van tornar a ser finalistes en la mateixa categoria. Vam parlar de moltes coses, incloent la seva col·laboració en el projecte educatiu conArte.
Quina gràcia i quina il·lusió que hi fóssiu! Sobre aquests inicis, la veritat és que no van ser gaire durs, perquè no pensàvem en ser estrelles, només tocàvem perquè volíem tocar, perquè ens agradava ajuntar-nos amb l’excusa de la música i ho gaudíem molt. Amb quina freqüència assageu? Ara (a finals d’octubre) estem de vacances i no assagem mai. D’abril a setembre treballem molt i, per tant, ara ens mereixem vacances. Però aviat ens hi tornarem a posar perquè per Nadal traurem uns temes que, en el seu moment, van quedar al calaix (exclusiva!). Fins a on arriba l'èxit de La Ludwig Band? Us podeu dedicar només a això per guanyar-vos la vida? Des de fa poc més d’un any, per sort, sí. Als inicis, entre tots, teníem una pila de feines per sobreviure. Poc a poc les hem anat deixant per concentrar-nos únicament a la música. Tots els meus companys de grup, en el seu moment, es van graduar en estudis de música; encara que no ho sembli sempre ens hem pres aquest tema molt seriosament! D’on traieu la inspiració per les vostres cançons? De tot arreu, del carrer, d’un llibre, d’una peli... Com deia més amunt, vaig començar a escriure cançons des petit i no ho he deixat de fer mai. Vaig caminant pel carrer i se'm van acudint coses. L’estil que toquem, el pop, demana que sovint parlem d’amor i desamor. Hem de buscar idees d’on sigui, ja que, com us podeu imaginar, no m’estic enamorant i desenamorant cada dia... De totes les cançons que has compost, quina és la que més t’agrada cantar i/o estàs més orgullós? Bona pregunta! No acabàvem d’estar satisfets amb el darrer disc i no sabíem si agradaria. Però en la seva estrena de seguida vam percebre que tothom cantava a ple pulmó “Manela, no vull currar per vostè” i, per tant, els nostres dubtes de seguida es van esvair. Possiblement, doncs, em quedaria amb aquesta cançó, per l’èxit i repercussió que ha tingut. Inclús, l’han versionada al Polònia de Tv3! Hi ha algun concert que t’hagi marcat i que recordis especialment? La veritat és que molts. Atès que la nostra fama ha anat a més, doneu-me permís per escollir-ne un de bastant recent: concretament, la nostra participació en les darreres Festes de la Mercè de Barcelona. Per primera vegada, des de dalt de l’escenari, no albiràvem on acabava el públic. Abans del concert, estàvem molt nerviosos, pero de seguida se'ns van passar per l’eufòria del moment. Quina cançó que coneguis des de petit t’hauria agradat compondre? Moltes, però la cançó catalana que, per mi, és la més bona és “Boig per tu”. Ara bé, a mi m’agradaria ser com el cantant d'Els Pets. Quins són els vostres referents musicals, els grups i artistes que admireu i que influeixen en el vostre estil? La llista, aquí, seria bastant llarga, perquè, com que som sis en el grup, cadascú té els seus gustos. Per exemple, a mi i a en Pau ens agrada molt el rock espanyol dels 90, però als nostres companys no els agrada gens. També ens agrada molt la manera d’escriure de Bob Dylan.
Per fer el nou disc, ens vam inspirar molt en Bruce Springsteen, si bé és veritat que, per estar al dia i agafar coses que ens puguin servir, ens emmirallem amb Oques Grasses, la Mushka… Quin era el vostre objectiu quan vau crear la banda? La pròpia creació de la banda, fer-la realitat, fer concerts junts era el nostre objectiu. Diria que ser músics professionals no era la nostra màxima premisa, sabíem que és quelcom molt difícil avui dia. Se’t pot donar bé la música, clar que sí, però al final el més difícil d’aconseguir és que les teves cançons agradin. I… Això de la fama, què? Està bé o es fa feixuc de vegades? Està bé, però potser no tothom té la sort que tinc jo: d’una banda, no sóc gaire famós, i, d’altra banda, el nostre públic es estupendo. La gent que se m’apropa pel carrer és molt amable! Si a algú li fa il·lusió saludar-me, doncs jo ho he d’entendre i he de ser simpàtic. Forma part de la nostra feina! Els components del grup sou amics o només teniu una relació “laboral”? Som amics des d’abans de crear el grup. Ara, però, des de fa un temps, hem hagut de deixar de ser tan amics i ser una mica més companys de feina. Perquè si la nostra relació continúes essent només d’amics potser ens hauríem tornat bojos. Com eres tu a l’institut? Eres bon estudiant o només pensaves a ser cantant? Era un estudiant normal, estàndard. No era molt treballador, tampoc gaire constant. On posava més interès era en allò que feia un amic meu: ell, a part de bon estudiant a l’institut, tocava molt bé el piano i em treia els acords que jo li demanava. A l’institut, t’hauria agradat fer una activitat com aquesta, és a dir, entrevistar un cantant famós de la zona? Sens dubte que sí. Com deia, la música em despertava interès, així que poder entrevistar un cantant i crear una revista cultural m’hagués agradat molt. El 29 de novembre actuareu a Londres amb Els Pets. Què us fa més il·lusió, compartir cartell amb els Pets o tocar a la capital del Regne Unit? Tocar amb Els Pets ens fa molta il·lusió! Però sortir a cantar a l’estranger i saber, abans d'anar-hi, que tenim totes les entrades venudes… què voleu que us digui: és fantàstic! Ara que tenim una mica de renom, és veritat que, com a banda, ens agradaria eixamplar-nos arreu del territori. Això et fa créixer. Què recomanaries a la gent que també vol crear la seva banda? El primer pas seria aprendre a tocar la guitarra. Després, anar trobant gent a qui li agradi la música i que tingui ganes de formar un grup, per tal d'anar teixint xarxa, compartir afició, coneixements... De les cançons que componies de petit, n’hi ha alguna que l’hagis inclós a algun disc? Les que vaig escriure de molt, molt jove, no. Encara que, sovint, la meva àvia m’insteix que ho faci, sento que ara tinc una més cap de cap i penso que aquelles cançons difícilment s’entendrien.
Ara sí: sobre el projecte ConArte, us feia respecte no connectar amb els nens i nenes de les escoles? Sí, evidentment que sí. No sabeu com d’intimidant és tenir 25 nens davant teu mirant-te. Molt més intimidant que el públic que veig des de dalt de l’escenari! Sortosament, ens en vam sortir, va ser molt guai i tant els nens i nenes com nosaltres vam gaudir molt. Es van implicar molt, van fer els deures i quan trepitjàvem els centres de seguida vèiem que s’havien après les cançons que cantarien amb nosaltres. Recordeu alguna anècdota en concret d’aquells dies que vau visitar els tres centres educatius (Anicet, Pous i Pagès i Amistat)? Recordo un dia, amb alumnes de quart, que vam dir: “Per fer rock and roll, s’ha de cridar molt”. Ja us podeu imaginar el caos que es va crear… Em va fer gràcia pensar que ja la vaig liar només tornar a l’escola… Possiblement, en les escoles on vau fer els tallers, hi havia uns quants nens i nenes que no utilitzen el català a casa, però, com deies, es van aprendre les vostres cançons. Això ja és una victòria, no? Completament, tot i que tampoc vaig tenir aquesta percepció de la llengua que em dieu. Nosaltres ho vam fer tot en català i tothom ens seguia molt bé, sent doncs una victòria no nostra sinó de les escoles que vam visitar. De seguida vau pensar en el resultat final, és a dir, en un concert a El Teatre El Jardí, o es va anar cuinant durant els tallers? Vam començar el projecte amb una idea i aquesta va acabar sent una altra. Vam anar negociant una mica, perquè per exemple la cançó de “S’ha mort l’home més vell d’Espolla” no l’havíem de fer, però els hi va agradar molt i finalment sí que la vam fer i va ser una festa. Gairebé sense adonar-nos, vam passar de treballar en grups de 25 alumnes amb un grup de 80 al teatre. Tornaríeu a fer una col·laboració amb ConArte? Per què? A mi m’encantaria, però també crec que ha de ser rotatori, hi ha molts grups i artistes que poden fer aquesta col·laboració. Si ens ho tornessin a demanar algun dia, segur que acceptaríem la proposta, ja que vam gaudir molt de l’experiència. ConArte és un projecte xulíssim, que m’encanta. Les noies que el coordinen tenen les coses molt clares.
Dos moments de la visita de Quim Carandell
Cartell de l'exposició "Llar eterna"
COL·LABORACIÓ DEL PROJECTE PIC AMB L'EXPO EMPORDONESES
La professora Sara Salip responent les preguntes dels nostres reporters.
Aquest curs, de nou, el nostre institut ha col·laborat en el projecte Empordoneses. En aquesta edició, la 15a, deu artistes contemporanis han elaborat les seves propostes artístiques a partir de deu peces patrimonials provinents de diferents jaciments o monuments de l’Alt Empordà i comarques veïnes. Des del 5 d’octubre fins a l’1 de desembre s’ha pogut visitar l’exposició “Empordoneses 2024. Llar eterna” a la sala l’Escorxador i, com a fet destacat, en un racó de la sala hem pogut exposar les nostres peces dissenyades al Monturiol. L’alumnat que hi ha participat forma part del Projecte d’Impuls a la Creativitat (PIC). Nosaltres, des d’Icària, n’hem parlat amb la Sara i la Yasmin, les professores de Visual i Plàstica (VIP). Què és el projecte PIC? Va aparèixer fa dos cursos amb la intenció de proposar activitats extra a l’alumnat que tenia motivació, talent i potencial destacat a VIP. En el primer any vam fer el mural de les escales de darrere de la cantina, en el qual cada alumne del projecte proposava i elaborava un dibuix. L’any passat vam fer el mural de l’aula de música i per aquest curs la intenció és fer un mural amb motiu dels cinquanta anys. Qui en forma part? Doncs gent de segon, tercer i quart d’ESO. No hi ha representació de primer perquè encara no se’ls coneix. Val la pena de destacar que aquest any també continuen en el projecte alguns i algunes alumnes de batxillerat, ja que ells i elles ho han demanat, tot i tenir molta més feina que a l’ESO. Això ens agrada molt!
Vïdeo de presentació de l'exposició "Llar eterna"
Quina valoració feu de la vostra darrera col·laboració, com a centre, amb Empordoneses? Molt bona, estem molt contentes perquè hi ha participat un bon gruix d’alumnat, que, a més, ho ha fet en hores fora d’horari lectiu. A més, l’alumnat de 3r d’ESO va visitar l'exposició, amb l’objectiu de conèixer de primera mà les peces dels seus companys i, d’alguna manera, endinsar-se en el món de l’art. Les peces dissenyades seran exposades a l’institut al llarg d’aquest curs, així que tota la comunitat, sense excuses, les podrà tenir ben a prop! El tema d’enguany era molt interessant: vam treballar sota el context d’elaborar un jaciment arqueològic replet d’objectes quotidians actualment molt útils que d’aquí a uns anys potser ja no formaran part de les nostres vides i que, malauradament, no recordarem i valorarem com tocaria, a causa de la societat tan líquida i canviant en la que vivim. Quina ha estat la reacció de l’alumnat, un cop feta realitat i exposades les seves peces? Crec que, tot i ser una experiència més d’institut, és quelcom que recordaran. Tot allò que preparen a classe i que poden fer visible a l’exterior és positiu. Se’ls va veure molt contents de ser a la sala de l’Escorxador, van ser bons amfitrions i unes quantes alumnes van ser entrevistades per Tramuntana TV. a nosaltres, com a docents, ens agrada molt veure que l’alumnat mostri passió per l’art. Creiem que, gràcies a projectes així, aconseguim apropar l’art als adolescents, disciplina que sovint veuen molt lluny, molts es pensen que només és per a la gent gran. Com deia, encara que la gent no participi al PIC, a les classes se’n parla, els alumnes expliquen què han fet i qui va a veure l’exposició se sorprèn quan entén què s’amaga darrere de cada obra .
Un moment de la visita del Sr. Bernils a l'institut
ORGULL DE CIUTAT
Cada any, el mes d'octubre la nostra ciutat celebra el Dia de Ciutat,. Per saber d'on va sorgir aquesta iniciativa i quin sentit té, els reporters d'Icària van parlar amb l'alcalde, Jordi Masquef, i amb el 2n tinent d'alcalde, Josep Maria Bernils.
Jordi Masquef va repondre les nostres preguntes en primer lloc. Per què se celebra el Dia de la Ciutat? Coincidint amb la commemoració de la concessió del títol de ciutat a Figueres (el 19 d'octubre de 1875 per decisió del rei Alfons XII), l'Ajuntament va decidir celebrar el Dia de Ciutat amb l'objectiu d'organitzar un acte institucional en el transcurs del qual els lliuren els honors i distincions a persones, entitats i empreses o establiments comercials que tinguin un mèrits degudament reconeguts. Qui escull els condecorats d'aquestes distincions? La Comissió del Nomenclàtor, que és un organisme integrat per una vintena de persones, designades pel ple de l'Ajuntament i escollides en considerar que són gent de criteri per atorgar aquestes distincions. Les propostes, doncs, arriben des de la ciutadania, els grups municipals i els membres de la mateixa comissió. Com et sents, personalment, com a alcalde, quan reparteixes aquests guardons? És un acte molt emotiu. Possiblement, el més emotiu que em toca presidir al llarg de l'any. Reconèixer persones i entitats per la seva trajectòria de servei a la ciutat, des de diversos àmbits, ens fa pujar l'orgull de ser figuerencs. Sabeu per què es va començar a celebrar aquest dia? Quantes edicions han tingut lloc? Concedir honors i distincions s'ha fet des de fa dècades a l'Ajuntament de Figueres. Des de fa més de deu anys, s'ha unificat en un acte central, el Dia de Ciutat, per tal de donar-hi molt més relleu i difusió… Abans es lliuraven els guardons al llarg de tot l'any en actes individuals. Qui fabrica i dissenya tots aquests premis? Ha anat variant amb els temps. El disseny actual és d'Àlex Gifreu. Es fan altres activitats per commemorar el Dia de la Ciutat, a banda del lliurament de distincions? En aquests moments, no, però sí que tenim la intenció de poder-ho complementar amb alguna altra activitat de cara al futur.
En un altre moment, com dèiem més amunt, també vam poder parlar amb el 2n tinent d'Alcalde, el periodista Josep M. Bernils, membre de la Comissió del Nomenclàtor, que ens va visitar a l'institut. Com es fa la tria dels noms dels carrers? Com i qui ho va decidir? Es fan propostes a la comissió delNomenclàtor, que les valora. En els últims anys, per exemple, hi ha un llistat de noms de dones que es mereixen tenir un carrer i que són prioritaris. El problema és que no hi ha gaires carrers sense nom ja que no es fan carrers nous gaire sovint. Per aquest motiu, jo mateix vaig fer una proposta: que els carrers, encara que ja tinguessin un nom, es poguessin dedicar a una persona que tingués un vincle en aquell espai. A la comissió hi ha una vintena de membres, gent que coneix bé Figueres: historiadors, periodistes, presidents d’entitats (Foment de la Sardana, Institut d’Estudis Empordanesos…), representants de grups municipals, entitats… El seu objectiu és fer ciutat, en cap cas fer política,. Cada 4 anys els seus integrants varien. També és important de saber que les trobades de nomenclàtor són privades, les seves informacions no es poden exterioritzar sense respectar els timings que marca el reglament. Qui va decidir, fa uns anys, que el barri de l’Eixample tingués noms de compositors? No en sabem els seus orígens, ja que actualment la Comissió Nomenclàtor proposa, però aleshores, quan es va crear el barri en qüestió, aquesta comissió no existia. Suposem que des de l’Ajuntament es va proposar fer un barri dedicat als músics i l’associació de veïns d’aleshores ho va acceptar. Actualment, els noms que són triats per a un lloc concret, ho són per alguna raó concreta? Alguns sí, d’altres no. A la ciutat hi ha els noms populars, que són de tota la vida i després hi ha noms de barris que, com sabem, poden ser de metges i del món de la medicina, escriptors i escriptores... També cal destacar que hi ha noms que es posen perquè aquella persona hi havia viscut o hi tenia un vincle especial. Recordes si a Figueres recentment s’han hagut de canviar noms de carrers? Que jo recordi, recentment no. Però sí que sabem de ciutats on s’han hagut de canviar noms, ja que la persona “homenatjada” havia fet alguna “irregularitat”... Aquí, doncs, la comissió proposa aquests canvis. Pel que fa al Dia de Ciutat, com es decideix quines persones han de ser reconegudess? Per poder donar un premi a una persona, s’ha de seguir un reglament. Hi havia persones que s’autoproposaven per tenir la distinció i això es va canviar. I en el nou reglament volem introduir l’opció de donar premis a persones que s’han mort, però això sí, amb un marge de 3-5 anys, per poder rumiar bé la proposta i sense tenir els sentiments a flor de pell. Alguna anècdota, des que formes part de la Comissió Nomenclàtor? Em va complaure molt que donessin el premi de Ciutadà d’Honor al meu pare i que, precisament, fos en la primera reunió que jo vaig assistir com a membre de la comissió. Lògicament, durant pl’estona que es parlava del meu pare, em van fer sortir de la sala.
Què fa el tècnic d’estadística a l’Ajuntament de Figueres? El tècnic d'estadística és el responsable d’enregistrar tota la gent de Figueres i de tenir sempre actualitzats els noms de tots els carrers i edificis. Com a fet destacat, val la pena mencionar que enguany Figueres potser arribarà a tenir 50.000 habitants empadronats. A part de tècnic, també em van donar el càrrec de secretari de la comissió del nomenclàtor. Per a què serveix una comissió? Bàsicament té el paper de donar assessorament tècnic. Una comissió no oficialitza decisions, però té poder per proposar i ajudar a determinar importants temes de ciutat, sobretot temes culturals. Com es fa la tria dels noms dels carrers? Com i qui ho va originar? És originat d’ençà que existeixen els carrers i les ciutats, atès que, és clar, cal posar noms a les vies públiques per poder identificar cada localització. A la cultura occidental els carrers porten noms de persones, d’accidents geogràfics o de descripcions de la via pública (per exemple, carrer Nou, carrer Ample…). Val la pena destacar que a Figueres cada barri té diferents temàtiques. A la zona del Culubret, per exemple, els carrers tenen noms de metges, de doctors, de medicina (per exemple, el carrer de la Salut). Al barri de l’Eixample, el vostre, com sabeu, els carrers tenen noms de compositors sardanistes. A la zona firal els carrers fan referència a la Unió Europea (per exemple, el carrer Itàlia). A la Marca de l’Ham, els carrers tenen noms de l’horòscop i, a l’Olivar Gran, escriptors i escriptores són els homenatjats (per exemple, hi ha l’avinguda Maria Àngels Anglada). Altres noms de carrers no tenen cap secret, sinó que expliquen un xic la ciutat: el carrer Besalú està encarat cap a Besalú, el carrer de la Jonquera va direcció a la Jonquera… A Figueres, sembla que tota aquesta erupció de noms va ser durant els anys setanta. Aleshores, la ciutat arribava fins a la plaça de la Palmera, però començava a patir un eixamplament important, amb molts projectes d’urbanització, i per això s’havien d’agrupar nous carrers i es va decidir fer-ho amb temàtiques concretes. Quina paper té la Comissió Nomenclàtor en el Dia de Ciutat? Aquesta comissió també assessora els honors i distincions, ja que molts ajuntaments tenen per costum premiar persones que destaquen o tenen un paper útil en la construcció de la identitat de ciutat. Per exemple, s’escull el fill predilecte (algú nascut en el lloc en qüestió), el fill adoptiu (algú que no ha nascut a la ciutat, independentment de si hi viu o no, però que mereix el premi per algun motiu evident i fàcilment justificable), ciutadà o ciutadana d’honor (reconeixement a la trajectòria de persones o entitats que han treballat a favor de la ciutat)... -Com s’arriba a ser tècnic d’ajuntament? Ens ho recomanes? Sí, després de l’experiència acumulada fins avui dia us puc dir que sí que val la pena. Vaig estudiar història. La meva vocació de jove no era ser tècnic, sinó que era ser investigador o professor, però la vida et porta per camins inesperats. En el meu cas, primer vaig entrar a l'àrea d'educació i, posteriorment, em van fer tècnic d'estadística després de realitzar uns exàmens i guanyar la convocatòria en qüestió. - Sabries dir-nos com se seleccionen persones que no tenen cap vincle amb Figueres, però que tenen carrers amb el seu nom? Són persones les quals les seves invencions o accions van afavorir o beneficiar la vida dels figuerencs. Alguna anècdota sobre algun carrer proper al nostre institut? Ostres, doncs sí! En Jaume Cristau, gran compositor de sardanes i veí vostre, un dia, en broma, em va dir: “Com que som sorneguers de mena i ens agrada treure la punta de tot, no entenc perquè el carrer paral·lel a casa meva s’ha de dir John Lennon… però si no sabia cantar i, a més desafinava!”
Durant els dies que vam treballar i investigar què és la Comissió Nomenclàtor, no podíem deixar de banda la imprescindible feina de Miquel Planas Roig, llicenciat en Història i tècnic i cap del departament d’Estadística de l’Ajuntament de Figueres.
"AQUEST ANY FIGUERES POTSER ARRIBARÀ ALS 50.000 HABITANTS"
predilecte (algú nascut en el lloc en qüestió), el fill adoptiu (algú que no ha nascut a la ciutat, independentment de si hi viu o no, però que mereix el premi per algun motiu evident i fàcilment justificable), ciutadà o ciutadana d’honor (reconeixement a la trajectòria de persones o entitats que han treballat a favor de la ciutat)... Com s’arriba a ser tècnic d’ajuntament? Ens ho recomanes? Sí, després de l’experiència acumulada fins avui dia us puc dir que sí que val la pena. Vaig estudiar història. La meva vocació de jove no era ser tècnic, sinó que era ser investigador o professor, però la vida et porta per camins inesperats. En el meu cas, primer vaig entrar a l'àrea d'educació i, posteriorment, em van fer tècnic d'estadística després de realitzar uns exàmens i guanyar la convocatòria en qüestió. Sabries dir-nos com se seleccionen persones que no tenen cap vincle amb Figueres, però que tenen carrers amb el seu nom? Són persones que van fer invencions o accions que van afavorir o beneficiar la vida dels figuerencs. Alguna anècdota sobre algun carrer proper al nostre institut? Ostres, doncs sí! En Jaume Cristau, gran compositor de sardanes i veí vostre, un dia, en broma, em va dir: “Com que som sorneguers de mena i ens agrada treure la punta de tot, no entenc perquè el carrer paral·lel a casa meva s’ha de dir John Lennon… però si no sabia cantar i, a més desafinava!”
Imatge de Google on veiem alguns dels carrers del barri de l'Eixample, en què destaquen els noms de compositors.
LLIBRES Si t’agraden la fantasia i l’aventura, tenim bones propostes per a tu: Fills d'Èodhum, de Roger Tarrés, una trilogia molt emocionant de fantasia. Cor de cactus i altres formes d’estimar, d’Anna Manso Per a acció i aventures, tens els llibres perfectes: la trilogia d’Els jocs de la fam, de Suzanne Collins -Si ets fan de l’antiga Roma i tens ganes de veure una pel·li que simuli aquella època, la millor opció és Gladiator II, una pel·lícula molt recent.
PAPER O PANTALLA?
Tant si t’agrada llegir llibres com si prefereixes mirar pel·lícules i sèries, aquí trobaràs tot tipus de recomanacions!
PEL·LÍCULES Si t’agraden l’acció i la ciència ficció Venom: the last dance és la teva: un èxit que combina el riure, la intriga, la ciència ficció i l’acció, però és important haver vist les anteriors pel·lícules. En canvi, si ets més de pel·lícules animades, et recomanem Inside out 2. Si prefereixes la ciència ficció, et recomanem Mart, una pel·lícula ambientada en el planeta Mart. Si et decantes més pel drama i les sèries, Outer Banks és una molt bona elecció. És interessant i entretinguda, perfecta per a els joves. Si busques una sèrie d’humor, “The Office” és perfecte, tot i que necessites saber anglès si la vols gaudir al màxim. Si ets fan de l’antiga Roma i tens ganes de veure una pel·li que simuli aquella època, la millor opció és Gladiator II, una pel·lícula molt recent. -Si ets fan de l’antiga Roma i tens ganes de veure una pel·li que simuli aquella època, la millor opció és Gladiator II, una pel·lícula molt recent.
ENCARA NO TENS EL BOC'N'ROLL DE L'INSTITUT? EDICIÓ 50 ANYS JA DISPONIBLE AL TPV!
Caps de redacció: Albert Alegrí Reixach i M. Àngels Vila Safont Equip de redacció, imatge i disseny gràfic: Canal de Reporters del Projecte Icària: Xènia Ayats Pérez, Júlia Bagaria Castro, Berta Carrion Barceló, Carla Contreras Lozano, Inés González Casado, Pere Isach Ros, Hanna Lahlal, Berta López Ymbert, Yasmine Mastour, Paula Mateos Marin, Ona Mayné Corcoll, Alba Porres Sans, Ariadna Romans Bertran, Amaia Santaló Carrera, Tomàs Santaló Carrera, Doua Slilam, Ivó Tubert Armengol