EDITORIAL Abans d'entrar de ple en les merescudes vacances d'estiu, els reporters del Projecte Icària no podíem tancar paradeta sense fer realitat la segona revista del projecte Ictinews 2.0. Al llarg d'aquestes darreres setmanes hem gaudit de converses molt interessants amb gent que deixa empremta en la seva professió. També hem parlat amb alumnes i famílies que evidencien el que ja donàvem gairebé per fet: el nostre institut està en forma! I ho fa arribant vigorosament a la seva cinquantena. Mig segle d'història que, el curs que ve -altrament tal com pertoca- segur que celebrarem amb consciència, amb alegria i amb la il·lusió de seguir creixent. I nosaltres, els reporters, us ho explicarem des de ben a prop. Així, doncs, desitgem que gaudiu de la lectura; però abans, el que més us desitgem és, tal com consigna el nostre lema: Salut, paciència i bon humor! Moltes gràcies per seguir-nos! bé que el Monturiol i que la Ictinews2.0 estiguin en bona forma. fan que el Monturiol i la seva b
ÍNDEX
INSTITUT El musical UAP 5 Les representants al Fòrum TDR 8 La nova AFA 10 Oscar Ureña 12 Rosa Abulí 15 Jocs Florals 17 Certamen Lectura en Veu Alta 19 Frankenstein al Monturiol 20 Fama, el musical 21 Premi a Kabua 22 Visita daliniana a Mas Roger 24 Uniraid 2024 26 BARRI 50 anys de l'Escola Salvador Dalí 27 La Taberna Libraria 28 Fleca Gardella, un negoci històric 31 CIUTAT Carles Pujol 33 Aina Baig 37 Anna Maria Velaz 40 Josep Maria Joan Rosa 42
La nostra incansable professora de música Maria Company aquest curs ha tornat a preparar la mar de bé l’espectacle UAP, amb molta presència monturiolenca damunt l’escenari del teatre El Jardí de Figueres. Va ser el proppassat divendres 15 de març i va tornar a ser una meravella! Maria: tenim unes preguntes per a tu!
Com definiries l’espectacle UAP? Com un espectacle musical protagonitzat per adolescents dels instituts. Una cantata de caràcter solidari, interpretada per uns 150 alumnes dels centres de la comarca que s’hi volen adherir. A través del cant, en cada edició es persegueix un objectiu concret: enguany, el consumisme, les feines precàries, els dominadors… Quant de temps dediques a la seva preparació ? Unes 4 o 5 hores a la setmana i pràcticament tot l’any, ja que quan acaba una edició, de seguida ja posem fil a l’agulla amb la següent edició. Aquest curs ja s’ha celebrat la setzena edició d’aquest projecte. Tu has participat en totes les edicions? No a totes, però gairebé! He participat en les darreres 13 edicions. El temps passa de pressa. Com motives a l’alumnat a participar en un projecte de tanta envergadura? Jo només els explico tan bé com puc en què consisteix. Ara, després de tantes edicions, és evident que ja ho tinc molt per mà, tot i que cada edició segueix sent un repte. Un cop ells i elles han captat la idea ja és cosa seva decidir si hi participen o no. És molt exigent el càsting del cor de cambra? Depèn del que es consideri exigent. En principi no ho sol ser. La gent que s’hi apunta és gent que ja té certa experiència en escoles de música o gent que té moltes ganes de mostrar les seves habilitats de cant… per tant, tot i que és esforç i tot un procés (els assajos comencen a l’octubre), penso que s’ho passen molt bé! Vista la teva experiència… creus que hi ha suficient col·laboració per part de l'Ajuntament? És un musical que amb tots aquests anys ja ha agafat una volada bastant considerable. Ja té lloc a diferents ciutats (Girona, Olot i Lloret), no només a Figueres, i normalment els ajuntaments s’hi posen bé. Per sort, a Figueres ara ens sentim bastant recolzats pel consistori, bastant més que fa uns anys.
UAP: LA CANTATA SOLIDÀRIA DELS INSTITUTS
Parlem amb la impulsora de la presència monturiolenca a l'espectacle solidari, amb el departament d'Imatge Personal i amb una de les solistes de l'espectacle
També hem parlat amb el nostre departament d’estètica i imatge personal, que enguany tampoc s’han perdut l’esdeveniment, a Figueres i a Olot. Com? Doncs deixant a més de 500 intèrprets molt ben pentinats i maquillats!
Quant als maquillatges i pentinats de la UAP, els penseu vosaltres? La realitat és que no. Any rere any els pentinats i la caracterització ja ens venen molt especificats per la direcció de la UAP. Què se sent al pentinar a tantes persones? L’organització és molt important: més que el treball que es fa allà, és clau com el nostre alumnat s’organitzi davant d’aquesta magnitud de persones tan gran. Entre Figueres i Olot maquillem mig miler de participants! Per això, avenir-se bé amb tothom és important, ja que se sol fer treball en cadena, cadascú s’ocupa d’una part del pentinat o maquillatge. Practiqueu moltes vegades els pentinats o els feu directament allà? En efecte, és clau practicar-los abans. L’alumnat que ve a treballar a l’esdeveniment són joves que hem tingut al cicle des del setembre. L’espectacle UAP és molt positiva per a la seva pràctica. Allà és on s’agafa lleugeresa i habilitat. En definitiva: és una experiència molt útil, ja que viuen des del backstage i camerinos que és un teatre.
Què se sent quan puja el teló i comença l’espectacle? Doncs molts nervis, preocupació i intriga per saber com sortirà tot. Però també molta emoció de veure fer realitat tot allò que s’ha estat preparant durant tants mesos. I què se sent quan baixa definitivament el teló? Més o menys el mateix, però ja no sents el nerviosisme i la preocupació anterior. Més aviat domina el cansament, però també és important la satisfacció. Quantes funcions feu? Any rere any, aquí a Figueres, en fem tres. Dues al matí per als centres escolars, i una al vespre oberta al públic general que ha d’adquirir entrada. Què és el que més t'agrada de la UAP? Sens dubte, veure el que l’alumnat és capaç de fer damunt l’escenari. També el fet que els temes tractats fan remoure sentiments: la música té molt de poder! Per tot això la UAP és un projecte molt especial. Ens podries avançar alguna cosa de la UAP 25? De què anirà? Només us en puc fer saber les dates: a Figueres es farà el 14 de març. No us la perdeu!
Mia, com et va arribar aquesta oportunitat? La Maria Company, la nostra professora de música, primer m’ho va proposar per mail i llavors en vam parlar a classe. Em va fer molta il·lusió! És el primer cop que participes a la UAP? Si, ja que l’espectacle és per alumnat de secundària i aquest ha estat el primer any a l’institut. Per tant, en temes de música i espectacle, un bon debut a l’ESO! Com t’has sentit damunt de l’escenari amb tanta gent? HE senitit moltes emocions alhora. Sobretot molts nervis, pel fet que saps que t’observa molta gent, grans i petits. Però alhora estava contenta, perquè cantar i actuar és quelcom que m’agrada molt i sentia que estava molt preparada per tota la preparació prèvia. Creus que l’espectacle fa arribar el missatge proposat? Penso que sí. Perquè tot i que la gent va a veure un musical, a mesura que el show i la història de l’obra avança l’espectador rep missatges i realitats en referència al món actual i a les problemàtiques que ens envolten. Per tant, sí, la UAP és molt conscienciadora. Creus que t’ha servit per a alguna cosa aquesta experiència? Personalment, aquesta experiència m’ha servit per treure’m la vergonya de dins i també m’ha servit per fer noves amistats. En definitiva: m’ha agradat molt col·laborar en aquest espectacle, una vivència que mai oblidaré, ha estat una oportunitat única!
Finalment, en aquesta secció de la revista dedicada a aquest espectacle musical, també hem volgut fer unes breus preguntes a la Mia Ramírez de 1r d’ESO, que va ser una de les destacades solistes, juntament amb la Berta Carrión i l’Ariadna Romans, reporteres d'Ictinews .
Aquest esdeveniment es va iniciar l’any 2008 a l’institut Narcís Monturiol de Figueres i es tira endavant gràcies a un equip de treball format per coordinadors i coordinadores de batxillerat de tots els instituts de la comarca. És un fòrum on els alumnes seleccionats presenten i comparteixen els seus treballs de recerca i la condició per ser-hi és haver tret un 10 a les tres parts avaluades: la memòria escrita, el seguiment i la presentació oral. Quina va ser la vostra primera reacció quan us van dir que havíeu estat seleccionades per representar el Monturiol en el Fòrum de Treballs de Recerca de l'Alt Empordà? Clàudia: Van reunir a tots els alumnes de les dues classes de 2n de Batxillerat que havien tingut un 10 i llavors se’ns va preguntar si tots volíem entrar en el sorteig. Finalment, les que vam dir que sí vam ser 3 alumnes, la Tara, la Dana i jo, la Clàudia. El sorteig ens va afavorir a la Tara i a mi. Com us vau sentir a l'hora d'exposar el treball davant de tanta gent? Estàveu nervioses? Tara: Jo sí que estava nerviosa, però només al principi. Per sort, encara a primera hora del matí, que és quan em va tocar presentar, no hi havia gaire gent, només alguns professors i famílies puntuals. Més tard, les classes estaven força més plenes de gent. Un cop vaig haver engegat ja vaig estar més tranquil·la, suposo pel fet que exposava un tema que havia estat treballant durant mesos. Clàudia: Al principi vaig notar que estava nerviosa perquè a davant meu tenia gent que no coneixia i no sabia com reaccionaria. A l’institut, durant la defensa, tens la pressió que et posen nota, però coneixes, en general, a tots els oients. Tanmateix, en el Fòrum, un cop vaig dir el títol, ja em vaig sentir bastant segura de mi mateixa, sense nervis.
“VA SER DIR EL TÍTOL DEL MEU TREBALL, I FORA NERVIS!”
Entrevistem les nostres representants al Fòrum de Treballs de Recerca
Les alumnes Clàudia Coderch Vicente i Tara Noguera Parpal van participar a la XIV edició del Fòrum de Treballs de Recerca de l’Alt Empordà, que aquest curs s’ha realitzat a l'institut Cap Norfeu de Roses, el dissabte 6 d’abril al matí. Hi van participar un total de 27 alumnes de 13 instituts.
Com creieu que aquesta experiència us beneficiarà en el futur, tant acadèmicament com professionalment? T i C: L'experiència de participar en el Fòrum i de parlar un cop més en públic ens servirà per futurs treballs a la universitat i per futures feines. Una cosa més que afegirem al nostre currículum. Estem contentes, ja que potser a l’hora d’aconseguir alguna feina ens pot ajudar Quins moments destacats recordeu del dia del fòrum de treballs de recerca? Tara: L’inici i el final de tot. Jo recordo el moment de pujar a l’escenari, al final del matí, quan et donen el diploma i et fan mil fotos. Pel que fa a l’inici, abans de parlar, també em va marcar, no sabia si podria parlar de gent desconeguda, encara que, com he dit abans, tampoc hi havia tantes persones a l’aula. Clàudia: La Tara ha seleccionat molt bé dos moments rellevants de la jornada. Jo podria afegir que, de la jornada, també destacaria haver tingut l’oportunitat de conèixer alumnes d’altres centres i la seva manera d’exposar els seus TDR. De tot se n’aprèn! Quina va ser la resposta del públic i dels experts a la vostra presentació? Clàudia: Els altres companys, que feien d’oients, van preguntar-me algunes coses i em van donar feedback. Van fer-me propostes constructives. Tara: No em van preguntar gaires coses a mi. Però estic contenta perquè em van dir que l’havien trobat interessant i que el tema era innovador, poc conegut. Quins consells donaríeu als futurs estudiants que comencin o estiguin a punt de començar un treball de recerca? Clàudia: Que sobretot triïn un bon tutor i que durant l’estiu entre 1r i 2n s’hi posin de valent. Va bé començar el 2n de Batxillerat amb la memòria escrita molt avançada o, si pot ser, pràcticament acabada. Tara: Que tirin endavant amb un tema que els agradi, per dur a terme un bon Treball de Recerca és molt important la motivació. I sobretot saber ser autònom i, en efecte, com diu la Clàudia, fer molta feina a l’estiu.
Entrevista a la nova junta de l'AFA de l'institut
Com definiríeu la nova junta actual? Hi ha hagut molts canvis? Quanta gent sou? Durant el curs 2023-2024 la junta de l’AFA s’ha renovat totalment, els membres de l’antiga AFA, alguns ja no tenien fills al centre i altres els fills cursen l’últim curs possible, és per això, que es van renovar tots els càrrecs en una assemblea general. Actualment la junta està formada per: la presidenta Maria Pagès, la vicepresidenta Latifa Kharkhour, la tresorera Nerea Alonso, el secretari Jordi Contreras. A part del nucli de la junta, l’AFA compta amb 7 vocals i 7 col·laboradors. L’actual junta la podríem definir com un grup amb moltes ganes de fer les coses bé i amb el propòsit d’ajudar en tot el possible tant a l’alumnat, equip directiu i professorat del centre. Com està anant aquest inici d’etapa? El traspàs amb l’antiga junta ha anat bé? Heu sigut ben rebuts al centre? Tots els inicis són durs i més en un camp on cap del membre de l’AFA, a part de la Vicepresidenta (que ja formava part de l’AFA de l’escola on estava la seva filla), tenen experiència en la gestió d’aquest tipus d’Associació. Malgrat això, els antics membres de l’AFA ens han guiat en tot el procés de canvi amb un traspàs de competències i feines progressiu fins al punt d’estar assabentats de tot el que comporta una AFA. Tot i ja no estar en actiu, tenim contacte amb ells per qualsevol dubte que ens sorgeixi, sempre estan a la nostra disposició, que és una cosa que d’agrair. La rebuda al centre ha estat fantàstica, el caliu humà que transmet, tant l’equip directiu, professorat i personal administratiu, és admirable. Veritablement, ens sentim part de la família Narcís Monturiol. Què és o com ha de ser, segons vosaltres, una Associació de Famílies d’Alumnes? Una AFA, entenem que ha de ser una associació, que gestioni tot el relacionat amb els seus socis, i fins i tot, dels no socis, perquè vegin que ser part de l’equip és important. Independentment de la gestió de les quotes aportades pels socis, una AFA, s’ha de posar a la disposició dels alumnes, equip directiu i professorat pel que faci falta, tant per col·laborar en tots els actes que es desenvolupen durant el curs, com en aportar noves propostes que es puguin realitzar al centre perquè l’AFA tingui prou visibilitat cap als alumnes i famílies de la tasca que fa l’Associació, i que aquest s’involucrin cada cop més en fer un Monturiol més gran i millor.
Aquest curs 2023-2024 la junta de l' AFA (Associació de Famílies d'Alumnat) del Monturiol s'ha renovat completament. Hem parlat amb els seus integrants perquè ens expliquin què fan i com ho viuen
"ENS SENTIM PART DE LA FAMÍLIA MONTURIOL"
Quins aspectes destaquen de l’AFA del Monturiol? Podríem destacar, malgrat no conèixer-nos de res, la complicitat i bon rotllo que tenim dintre la junta de l’AFA i també amb els vocals i col·laboradors. Tots tenim clar que s’ha de remar una sola direcció i aquesta ha de ser treballar a tope pels alumnes del nostre centre, juntament amb això, podríem destacar el gran afany col·laborador de tots els membres quan s’ha de fer front a algun esdeveniment a preparar. Quins objectius, tant a curt com a llarg termini, us heu marcat? A curt termini, i sent, el primer any d’experiència en una AFA, és seguir el camí marcat pels predecessors i fer-ho igual o millor, si és possible. Un cop tinguem el domini total del dia a dia de la gestió de l’Associació, el següent repte a llarg termini, seria tirar endavant iniciatives i projectes nous pels alumnes del centre i els seus familiars. S’estan madurant vàries alternatives, però de moment és molt aviat per donar pistes del que volem fer. Teniu contacte habitual amb els docents o amb l’equip directiu del centre? Com us organitzeu? Procurem tenir un contacte gairebé setmanal tant amb l’equip directiu com amb els docents, per atendre les propostes on l’AFA pugui col·laborar i anar recavant informació de futures col·laboracions, millores i qüestions organitzatives que encara se’n escapen, hi ha molts aspectes a tenir en compte al llarg del curs on una AFA ha de treballar pel centre. Ens organitzem mitjançant grups de WhatsApp, correus electrònics i amb reunions presencials. En aquest inici d’etapa, ens consta que no heu parat! Com, quan i amb què heu col·laborat? I tant, ha estat un inici de la nova Junta, vocals i col·laboradors mogudet!! Però, és un plaer formar part d’aquest centre i tenim molta il·lusió en tot el que fem. Aquest any hem col·laborat estretament amb l’equip directiu del centre en el projecte de millora del pati i esperem poder veure els resultats molt aviat. A part de col·laborar econòmicament en subvencionar als nostres socis part de totes les sortides que efectua el centre durant el curs. L’AFA ha col·laborat durant aquest curs, ja sigui amb ajuts econòmics o humans a la Quina, Pastorets, la xocolatada anual, els Jocs Florals, English Time, Sant Jordi, Teatre Musical 4t ESO, les cloendes, graduacions i Inversió en el fons Iddink. A part d’això i segurament ens deixem alguna cosa, gestionem la fotocopiadora de l’entrada que està a disposició de l’alumnat.
Alumnat, membres de l'AFA i professors van col·la borar a la parada de Sant Jordi de l'institut a la Rambla. El resultat: tot venut al final del dia!
Amb 21 anys, l’Oscar Ureña, alumne que va cursar tota l’ESO i els dos anys de Batxillerat al Monturiol, ja ha aconseguit dos ascensos a Primera Divisió.: un amb el Girona i més recentment amb el Leganés. Aquest estiu jugarà els Jocs Olímpics de París. El seu somni: tornar a jugar a casa, al Girona. .
Entrevistem l'exalumne i jugador professional de futbol Óscar Ureña
ÓSCAR UREÑA: “L’ETAPA A L'INSTITUT ÉS UNA ETAPA QUE REALMENT VALORES QUAN JA NO HI ETS"
Ureña lluint la samarreta del Leganés, equp amb qui ha aconseguit l'ascens a 1a
Primerament, volem saber on vius, amb qui vius i com és el teu dia a dia? Visc sol a mitja hora de Madrid. A Boadilla del Monte: una ciutat tranquil·la, similar a Figueres quant al nombre d’habitants. Per algú que vol ser jugador professional és molt millor aïllar-te del brogit d’una gran capital. Normalment, m’aixeco a quarts de 9 i vaig cap a Leganés. En arribar al camp, esmorzem i fem sessió de prevenció, és a dir, exercicis per reforçar músculs i prevenir lesions. A les 11, entrenem prop de dues hores i també dinem al camp. A banda d’això, alguns dies a la setmana tenim sessió amb el psicòleg de l’equip, amb el coach amb qui analitzem els rivals… Quina va ser la teva reacció en saber que el Girona t’oferia l’oportunitat de ser jugador professional? Volem alguna anècdota d’aquell moment! Dos dies abans que comencés la pretemporada del primer equip (jo aleshores era juvenil de segon any), vaig rebre una trucada per citar-me i convocar-me en el primer entrenament. Jo em pensava que seria una cosa puntual, però tot va sortir rodat: vaig fer una molt bona pretemporada i, inclús, vaig acabar sent titular en el primer partit de lliga. Quan vaig veure aquella alineació, no m’ho creia! El primer que vaig fer va ser trucar al meu pare, que estava comprant uns pantalons. Al cap d’un any, vaig saber que, amb aquella trucada, es va posar a plorar enmig de la botiga. T'havies imaginat, de petit, que acabaries sent jugador professional i convocat amb la selecció del teu país? Aniràs als Jocs Olímpics? Sempre ho havia somiat i sempre havia lluitat per complir aquest somni. El debut amb la selecció va ser una experiència molt bonica i m’ho vaig passar molt bé. A més, portava unes setmanes dures al club, amb 4 partits sense jugar. Aquell canvi d’aires em va anar molt bé: vaig marcar un gol, em van tractar molt bé i em vaig impregnar del bon rotllo que es respirava en aquell grup de jugadors seleccionats. .
Sembla que sí que seré un dels seleccionats, així que, si tot va bé, seré als Jocs Olímpics de París. Això potser només passa un cop a la vida i s’ha d’aprofitar! Ha estat difícil arribar fins a on ets? Què és el que t’ha comportat o et comporta actualment més dificultat en el teu dia a dia? Ha estat un camí difícil, sí. Vinc d’una família humil; els meus pares, tot i passar-se moltes hores treballant, des dels 12 anys em portaven i tornaven gairebé cada dia de Girona per entrenar. Perdien molt de temps, sense saber, evidentment, si hi hauria recompensa. També recordo el meu 2n de batxillerat com un any complicat, ja que em perdia moltes classes quan entrenàvem al matí. Penso que el més complicat d’aquest món és mantenir el focus en allò que vols: a vegades, et despertes d’una migdiada que necessitaves fer i penses que ja ho has fet tot al matí, però no, un s’ha d’activar per una altra sessió clau d’entrenament. En definitiva: sacrificar coses, tardes, caps de setmana i estar lluny dels teus és el més complicat. Podem tenir alguna pista sobre la temporada que ve? Quina samarreta creus que vestiràs? Algun dia et volem veure, de nou, amb l’elàstica del Girona! Soc jove, però ja sé que fins a l’últim segon del mercat pot passar de tot. De moment, amb el Leganés, desitjàvem l’ascens i l’hem aconseguit sent campions de lliga. Ara, només penso a fer uns bons Jocs Olímpics i que tot vagi bé a París. Després? M’agradaria tornar a casa. Al Girona? És clar que sí. No perquè ara tot és molt bonic allà, si fossin a Segona Divisió diria el mateix. Estar a prop de casa ajuda molt. Encara tinc contracte allà i un dels meus somnis és, sens dubte, jugar com a mínim una temporada com a titular al Girona. Jugar a Montilivi és molt bonic i emotiu, sobretot perquè aixeques la vista i veus moltes persones conegudes a la grada. Des de fora, creus que l’aficionat és prou conscient de la pressió que es respira en un terreny de joc? Crec que en general sí. Ara bé, tot i que la pressió hi és, al final te la poses tu i l’has de saber tolerar. Com a professional has d’acceptar les crítiques. Sempre dic que la gent que paga una entrada de teatre vol veure un bon espectacle. Si no el veu, ha de tenir el dret i la capacitat per opinar. A l’esport ha de ser el mateix. Ara bé, malauradament no sempre es fa amb respecte. Però repeteixo: soc una persona que entén aquestes situacions, soc el primer que s’enfada i ara ja he après a fer autocrítica, després d’un entrenament o partit. Qui és el teu ídol o referent en el món del futbol? Sempre que m’ho han preguntat, Lionel Messi ha estat la meva resposta. Tanmateix, i encara que sembli contradictori, últimament he après molt de la mentalitat de Cristiano Ronaldo, sobretot per la manera com, encara avui, dia a dia, treballa per donar el millor de si. .
"Sembla que sí que seré un dels seleccionats. Si tot va bé, seré als Jocs Olímpics de París"
"Sacrificar coses, tardes, caps de setmana i estar lluny dels teus és el més complicat"
Què va ser el primer que vas pensar quan et van dir que et cedirien al Leganés? L’any passat vaig fer una segona meitat de temporada molt positiva al Cartagena. Un rendiment immediat que qualsevol jugador jove que busca minuts desitja aconseguir. Aquesta temporada la vaig començar inactiu, amb una lesió important a l’isquio, motiu que encara feia més complicat entrar en la dinàmica del primer equip amb minuts. Jo necessitava jugar i, mirant les opcions que m’arribaven, vaig decidir que el meu destí per a la cessió fos el Leganés. M’he trobat molt bona gent aquí i m’he sentit molt ben acompanyat. Segueixes connectat amb Figueres? Sempre. I noto que sempre serà així. Hi tinc la meva família, els amics... Quan em pregunten “on vas quan vols estar tranquil?”, la meva resposta sempre és: “a casa, a Figueres”. És el que més he trobat a faltar en aquesta present temporada, i la mitja anterior que vaig ser al Cartagena. És per això que, sempre que puc, encara que només tingui un dia o un dia i mig lliure, m’escapo cap a Figueres. Recordes amb estima els teus anys a l'institut? Què és el que més recordes del Monturiol? Al Monturiol vaig adquirir uns valors i uns aprenentatges que es veuen reflectits en el meu dia a dia i que faig servir per intentar donar la meva millor versió de mi en tots els aspectes, no només els esportius. En el món del futbol, com en tots els àmbits, et pots equivocar, però per tal d’evitar que sigui una muntanya russa, les amistats són molt importants. No t’has de créixer quan parlen bé de tu ni tampoc t’has d’enfonsar quan les coses no surten com vols. Això també ho vaig aprendre a l'institut, des de 1r d’ESO fins a 2n de BAT, d’on guardo moltes anècdotes que encara sovint recordem amb els meus amics. Anècdotes divertides, però també sacrificis. L’etapa a l’institut és una etapa que realment valores quan no la tens. .
L'Óscar amb la samarreta de la selecció de República Dominicana
"Quan vull desconnectar i estar tranquil, vaig a Figueres. Sempre serà casa meva."
.
Quin serà el teu últim dia professional a l’institut? Després d’aquest dia, creus que ens aniràs visitant? D’aquí a un any més o menys. A finals del curs 24-25. Em podria jubilar el març de l’any que ve, però, per dos mesos que em quedaran, ja que a cicles acabem un xic abans que l’ESO, si no hi ha res de nou hi seré fins a finals de curs. Crec que val la pena acabar-ho així. I… un cop passada aquesta data: és clar que vindré! Quants anys has fet de professora al Narcís Monturiol i què és per a tu l’institut? Doncs… en fa bastants! Hi hauré treballat uns 28 anys, des del 1997. L’institut per mi és com una segona casa i bona part de la meva vida. Has fet de professora en algun altre centre, abans del Monturiol? Abans havia treballat fent substitucions i havia tingut una perruqueria pròpia… Però un dia vaig pensar que amb els estudis que tenia poder ensenyar allò que tant m’agrada. Per sort: com he gaudit i que bé que m’ha anat! Ha canviat molt el teu dia a dia a les aules, d’ençà que et vas posar a ensenyar? Sí, sí, i tant. Molt i molt! El jovent d’avui en dia, no sé el perquè, té menys ganes d'aprendre i això dificulta molt el fet d’ensenyar i millorar. Tanmateix, tot i les dinàmiques, no podria haver fet una altra cosa millor que ensenyar i transmetre il·lusió i ganes per al nostre sector. Precisament, quant a aquest sector, el de la perruqueria i l’estètica… com creus que està actualment? El TikTok fa molt de mal. Si en aquesta aplicació apareix un vídeo d’un estilista o perruquer fent, per exemple, balayage (tècnica de coloració francesa) i ensenyant que, en dos segons, es pot tenir la cabellera perfecta, els alumnes venen a classe convençuts que és veritat: que és així de senzill i que en un tres i no res ho poden fer. No són conscients de totes les hores de feina i aprenentatge que hi ha al darrere de cada tècnica. Què creus que valoraràs més, un cop ja jubilada? Ai, la paraula “jubilada”.. Sabeu què ens passa a la gent gran? Que nosaltres no ens sentim grans, ens sentim joves i la paraula jubilada ens sona llunyana, llunyana. .
A un any de jubilar-se, comparteix amb nosaltres impressions del seu pas pel Narcís Monturiol
Rosa ABULÍ: "Molts joves no són conscients de tota la feina que hi ha darrere de cada tècnica"
La Rosa Abulí, perruquera vocacional, ha conegut, ensenyat, assessorat i pentinat un munt de persones que han format part de la comunitat del Monturiol al llarg de la seva trajectòria acadèmica.
El que valoraré més serà la tranquil·litat, el fet de no haver de mirar el rellotge ni l’agenda. Tenir uns horaris més flexibles, els ritmes que jo vulgui… I també el fet no haver de matinar i de deixar enrere aquesta responsabilitat que tenim els professors de ser puntuals, corregir exàmens… Creus que seràs capaç de deixar d’ensenyar i d’aconsellar al jovent que et puguis trobar al teu voltant? Serà complicat, perquè és una cosa que ja em surt innata. Mireu… fa uns dies, estava al supermercat i vaig veure un jove col·locant productes a les estanteries d’una manera que tot feia preveure que cauria a la mínima. Sense pensar-m’ho dues vegades, m’hi vaig acostar i li vaig dir com jo pensava que s’hauria de col·locar. Per sort, em va escoltar, em va donar la raó i m’ho va agrair. No tothom treball amb les seves ganes. D’altres m’haurien dit o haurien pensat: “escolta, vella, deixa’m en pau…” En l’anterior etapa de la Revista ja vas ser entrevistada. Vas llançar el següent consell: “fes sempre el que t’agrada i fes-ho amb el cor”. Aquest segueix sent un mantra per tu? Sí, sí, sí, sempre, l’emoció per davant, en tots els àmbits, però sobretot en el nostre sector. Posem ara per exemple un pentinat. Si la persona que porta aquell look li agrada i el fa sentir bé, és igual si a tu et sembla ridícul. El més important és que la persona que el llueix se senti bé. Fem el que fem, sempre cal buscar la felicitat. Finalment, i en veu baixa… els docents del Monturiol què… van normalment ben pentinats o haurien de passar més sovint per les teves mans? Bona pregunta! Me’ls conec bastant bé, perquè molts passen o han passat per les meves mans. Així que és d’agrair! Amb poca estona els deixo més guapos o guapes del que ja són i, a sobre, a mi també em va bé: oblido el meu rol de professora per una estona i torno als meus orígens, ser perruquera. A l’institut hi ha gent molt maca: per exemple, en Lluís Bosch, que, tot i donar poca feina als perruquers i barbers, penso que té molt d’estil, amb la seva gorra, la bufanda… .
Sant Jordi al Monturiol
Com cada any, s’han tornat a celebrar els jocs florals que aquest any ha rebut una significativa participació amb 57 relats o poemes, sobretot de la categorìa Viola. Els jocs florals consten de tres categories: l’englantina per els alumnes de 1r i 2n, la viola pels de tercer i quart i flor natural pels alumnes de batxillerat. Els poemes i relats es podien presentar en català, castellà , anglès i llatí. Aquest any també s’havia proposat una nova modalitat de recitació de poemes però, al final aquesta categoria ha quedat deserta i s’està mirant alguna manera de fer-la més atractiva. El professorat dels departaments de llengües i d'idiomes va actuar com a jurat. Els guanyadors dels relats en català, castellà o llatí van ser els següents: ENGLANTINA Narrativa:"No sé què està passant", de TARONJA (Pere Isach Ros, de 1r C d'ESO) i "Veritat", de LECTORA A MITJANIT (Ariadna Romans, de 2n C d'ESO) VIOLA Narrativa: "Culpable", de DEVORA LIBROS (Paula Horno, de 3r C d'ESO) i "La meva vocació", de LLUNA NOCTURNA (Bruna Jurado, de 4t A d'ESO) VIOLA Poesia: "Fin del eclipse", de ZIG-ZAG (Iker Moreno, de 4t C d'ESO) i "La amistad que alguna vez tuvimos", de SATURN (Melany V. Di Bella, de 4t B d'ESO) FLOR NATURAL Narrativa: "L'amant d'en Jérémie", de MICK M. (Araya Alpuente, de 1r B de BAT) i "Dos-cents seixanta metres sobre Nova York", de NIMBUS (Jana Illa, de 1r B de BAT) FLOR NATURAL Poesia: "Flores mortui", de GIRASOL (Jordina Isach, de 1r B de BAT). els guanyadors de relats en anglès van ser : ENGLANTINA: "My Dream", de FLOWER (Estel Ricart, de 2n A d'ESO) VIOLA: "Enchanted", de CELESTIAL (Carla Matamala, 4t A d'ESO) FLOR NATURAL: "I Wonder", d'ANUEL (Biel Sánchez, de 1r A de BAT)
ELS JOCS FLORALS
Els murals decoren un racó de la nostra biblioteca
Moments del liurament de premis la diada de Sant Jordi
D'altra banda, els guanyadors en llengua anglesa van ser : ENGLANTINA: "My Dream", de FLOWER (Estel Ricart, de 2n A d'ESO) VIOLA: "Enchanted", de CELESTIAL (Carla Matamala, 4t A d'ESO) FLOR NATURAL: "I Wonder", d'ANUEL (Biel Sánchez, de 1r A de BAT) Aquest any, amb tots els participants dels Jocs Florals i del Certamen de Lectura en Veu Alta s’ha fet una reedició del mural que ja s’havia fet al 2021. L'AFA enguany l'ha pagat i, com podeu veure, està format per alumnes llegint algun llibre de la Montserrat Vayreda, per tal de retre homenatge a l'autora en el centenari del seu naixement. El collage, que encapaçala aquesta notícia, ja llueix penjat a la paret de la biblioteca Gabi Gómez.
CERTAMEN DE LECTURA EN VEU ALTA
Guanyadors de secundària a la fase comarcal amb membres del Jurat i del Servei Educatiu de l'Alt Empordà (Font: SEAE)
Un any més el nostre institut ha participat al Certamen de Lectura en Veu Alta. És un concurs organitzat per la Fundació Enciclopèdia Catalana i el Departament dEducació de la Generalitat de catalunya que neix de l’interès per propagar la lectura a tots els infants. A part d’aquest certamen també n’hi ha dos més, un dirigit a persones majors de divuit anys,que rep el nom de” Certamen de lectura en veu alta per a adults” i un altre per a gent d’entre 16 i 25 anys, que s’anomena “Certamen de lectura en veu alta per a joves” En la categoria escolar, els concursant es divideixen en diverses categories: Grumets vermells (entre 8 i 10 anys) que llegeixen individualment Grumets verds ( entre 10 i 12 anys ) que llegeixen individualment Timoners (dirigida a alumnes nouvinguts de 5è i 6è de primària o 1r o 2n d'ESO) que llegeixen individualment Corsaris (per a alumnes de 1r i 2n d’ESO) que llegeixen individualment Tropa de corsaris ( pera alumnes de 3r i 4t d’ESO), que és de participació grupal (grups de 3). Cada centre va fer una selecció prèvia entre l'alumnat presentat per escollir el representant de cada categoria a la fase comarcal, que va tenir lloc a l'Auditori dels Caputxins el passat mes de març.. A la fase comarcal, els lectors havien de preparar-se la lectura a partir dels llibres proposats per l'organització en cada categoria. La professora Meritxell Sànchez va ser l'encarregada d'ajudar-los a preparar-se els dies previs a la gran cita. En aquesta 20a edició dos alumnes del nostre institut han aconseguit arribar a la final: l’Anouar Fekkar a la categorìa de Timoners i l’Amaia Santaló a la categoria de corsari . Tots dos van participar a la final territorial de la província de Girona, que es va dur a terme el dia 25 d’abril a Banyoles. Per a la final territorial el llibre era de lliure elecció i els professors podien triar el que creguessin més adient.
Bon paper dels nostres lectors al certamen: vam aconseguir tenir representació del Monturiol a la final de la fase territorial
L'Anouar i l'Amaia a la final territorial de Banyoles
Alumnes de 4t d’ESO, amb el professor d'anglès Albert Alegrí, al llarg d’aquest tercer trimestre han estat preparant l’obra de teatre Frankenstein.
Un cop llegit el llibre durant el segon trimestre, un grup d’alumnes de 4t A s’ha atrevit a posar-se en el paper dels personatges i a fer la seva pròpia versió. En primer lloc, en la repartició de papers, cadascú va preparar la descripció del seu personatge i la va explicar, en anglès, davant de classe. Un cop fetes les presentacions, es van decidir quines escenes del llibre trobaven més destacades i, per tant, formarien part de la versió monturiolenca de Frankenstein. En total, deu escenes escrites en llengua anglesa a classe. És a dir, un guió fet per ells i a mida per a ells. Els intèrprets han estat la Carla Matamala, la Bruna Jurado, l’Ada Serrano, la Clàudia Bernad, en Jan Vinagre, la Sònia Ferrer, la Laia Vilà, en Martí Caball, l’Héctor Sáez i en Salvador Vico. El 18 de juny (al matí i al vespre) es realitzarà l’estrena de l’obra al teatre del Monturiol. Tanmateix, un parell de reporters d’Icària no vam poder aguantar fins el 18 de juny i ens vam colar en el segon assaig. g Us fa il·lusió aquest projecte? És clar que sí. No només perquè no hem fet exàmens al llarg d’aquest darrer trimestre, sinó perquè ens considerem uns privilegiats per dur a terme una cosa tan diferent. Sí que hem treballat a l’aula la part escrita, però després hem fet més part oral que mai a la sala d’actes. Amb quines dificultats heu hagut de batallar per fer realitat l'obra? L’obstacle més gran, el calendari. El darrer trimestre està farcit d’activitats, sortides, viatges… és a dir, menys hores de classe d’anglès. No sabíem quina volada podria prendre el projecte. Però a mitjans de maig ja ens hem vist en cor de dir: “sí, ens estudiem molt el guió i representem l’obra damunt l’escenari”. L’altre obstacle, evidentment, ha estat haver-se d’estudiar el guió íntegrament en llengua anglesa. Esteu nerviosos per l’estrena? En general, no. Alguns de nosaltres ja fem teatre musical Després del viatge a Itàlia, segur que ens tornarem a activar i tindrem una setmana per acabar d’assajar i millorar els darrers detalls, en la mesura que puguem. Però el resum és: ara mateix no estem nerviosos i, surti com surti, ens anirà bé i serà una bona experiència! Per què els espectadors i la gent que ens llegeix no es pot perdre l’obra? Doncs per conèixer una versió lleugerament diferent de Frankenstein i per riure una estona amb les nostres escenes. No hi faltarà bona música, com per exemple un ball típic d’un país estranger!
FRANKENSTEIN AL MONTURIOL
Els dies 23 i 24 de maig l’alumnat de Teatre Musical de 4t d’ESO va assistir a la XXIX Mostra de Teatre d’Instituts Públics de les Comarques Gironines a Blanes. Aquesta mostra aplega durant quatre dies alumnes de més de vint centres que pugen a l’escenari per mostrar els espectacles que han preparat durant el curs. Són jornades intenses durant les quals els actors i actrius assisteixen de públic a sis obres de teatre cada dia, fan els àpats amb els alumnes dels altres centres i, a la nit, tenen sessió de discoteca exclusiva per als assistents a la Mostra. El Monturiol hi hem portat els nostres tretze alumnes de teatre musical que aquest curs han preparat el musical Fama. Han estat nou mesos intensos de preparació d’un espectacle que inclou diversos números musicals en els quals canten en directe i ballen coreografies ideades per ells mateixos. També hi ha solos de cant (Milena Torner, Íker Moreno, Alan Sánchez) i de ball (Martina Rengel). D’entre tots en destaquem la peça més icònica: I’m gonna live forever, que canta la Carla Matamala en el paper de Carmen. Els nostres joves actors i actrius van actuar el dijous 23 a les 14h, just abans de la inauguració oficial de la Mostra i amb la presència de totes les autoritats. Aquesta coincidència féu que, durant els discursos d’inauguració, bona part dels parlaments fessin referència a l’actuació dels nostres alumnes i els felicitessin efusivament. Un cop acabada l’experiència de dos dies a Blanes els alumnes en van fer la valoració i la van resumir en un mot: INCREÏBLE. L’actuació va ser rodona, la interacció amb altres joves molt profitosa i el temps de convivència amb els companys i companyes molt gratificant. En definitiva, una experiència única amb el millor pretext: gaudir i fer gaudir de l’art. .
Un any més el Monturiol ha participat a la Mostra de Teatre de Blanes
Des de la matèria optativa Teatre Musical s'ha estat treballant tot el curs en aquest espectacle, que també hauran pogut veure els companys de l'institut els darrers dies de curs en representacions exclusives per a ells.
FAMA: GAUDIR I FER GAUDIR DE L'ART
Un dels nostres equips ha obtingut un meritori segon premi amb el vídeo presentat al concurs
El concurs Kabua és un concurs que es desenvolupa com una eina educativa i tecnològica en què poden participar joves de 12 a 18 anys, amb l'objectiu de conscienciar sobre diverses realitats polítiques, econòmiques, socials i culturals. Des que existeix Icària, és a dir, fa 3 anys, sempre hem participat en aquest concurs i sempre ens hem colat a la final. Aquest any ho hem aconseguit amb el vídeo “L’últim adéu”, pensat, creat i produït per l'Elna, l'Elisenda, l'Anna, l'Aida, la Nora, en Lluc, l'Ona i la Júlia. Un videoclip emmarcat en el context de la salut mental, específicament les fases del dol que cal passar un cop perds una persona important de la teva vida. Aquest any la final ha estat el dia 25 de maig, com sempre a la seu del Departament de Joventut, al carrer Calàbria de Barcelona. L’Elna Masoliver i la Júlia Bagaria van assistir en nom de tot el grup, ben acompanyades per la Gina Giménez, responsable d’Icària. La lletra de la cançó la vam escriure nosaltres, però la melodia la van agafar d’una cançó ja existent: la de Set Fire to the Rain, de l’Adele. Vam escollir aquesta cançó perquè ens agrada molt, és trista i, a més a més, de seguida ens va quadrar amb la lletra. L’Elna, una de les protagonistes del vídeo, explica que ha estat una experiència molt xula, si bé el procés va ser complicat, amb obstacles. Però, satisfeta, comenta que la feina amb equip va sortir molt bé, i tot l’esforç i el temps dedicat en el projecte va tenir una molt bona recompensa: un segon lloc d’entre més de 50 vídeos presentats. .
"L'ÚLTIM ADÉU": UN ALTRE PREMI PER A ICÀRIA A KABUA
Sobre la cerimònia d’entrega de premis, la Júlia i l’Elna expliquen que estaven molt nervioses, tant abans de saber el segon lloc final, com en el moment que van haver de parlar davant dels assistents. No obstant això, es van defensar fantàsticament bé. La Júlia va decidir repartir agraïments a totes les parts implicades: a Kabua, per fer possible el concurs, als professors d’Icària, per la motivació i per sentir-se ben acompanyada durant tot el curs, i als companys d’equip, per haver creat un producte d'aquesta qualitat. L'Elna va parlar detalladament del contingut del vídeo: “Com heu pogut veure, hem volgut mostrar com una adolescent no aconsegueix superar la mort de la seva millor amiga fins que decideix escriure una cançó dedicada a aquesta pèrdua. Per aquest motiu, amb l’equip, vam decidir que la lletra parlés d’aquest tema i que en les escenes es veiés tot el procés per superar aquest dol: el moment en què la protagonista s’asseu a compondre la cançó i la toca amb el piano, quan la decideix compartir i com finalment ja se sent millor. Estic orgullosa del que hem aconseguit i fins on he arribat”. .
"Realitats"
Aquí teniu l'enllaç a un altre dels vídeos del nostre alumnat d'Icària presentats al concurs:
"L'últim adéu", 2n premi a la 10a edició dels premis Kabua
. L'edifici va ser construït per l’arquitecte Josep Azemar i, a part del seu alt valor arquitectònic, la propietat de la família Carbó-Carreté destaca per haver estat el segon domicili del geni Salvador Dalí. Aleshores, la família Dalí va decidir anar a viure a la segona planta de la casa pagant un lloguer, ja que el pare del pintor era un federalista convençut gens partidari de l’acumulació de béns. El proppassat dimecres 6 de març, part de l’equip d’Icària vam gaudir de la visita guiada d’en Martí Carbó i el seu pare Lluís; una experiència fantàstica pel fet de contemplar les habitacions on el geni va gestar algunes de les seves obres primerenques més emblemàtiques, així com per la panoràmica i els racons de la terrassa des d’on va representar elements que tots i totes podem identificar en algunes de les seves pintures. Vam poder saber que Dalí hi va viure bàsicament fins que va distanciar-se del seu pare, concretament quan la seva relació amb Gala va ser una realitat coneguda per tothom. Aleshores no era ben vist que el seu fill anés amb una dona russa i divorciada. En Martí i en Lluís ens van explicar que en Dalí, de petit, tot i ser tímid, era una mica entremaliat i sempre volia cridar l’atenció. Ja més gran, cap als 18 anys, l’adjectiu gelós ja va anar sempre lligat a la seva persona: no volia que ningú fos més famós que ell.
Estem molt orgullosos de ser el primer institut que visita la llar on Salvador Dalí va viure a partir dels 8 anys: Mas Roger, magnífic casal modernista, a la porta 10 del carrer Monturiol
PIONERS A MAS ROGER
En Martí ens va demostrar que és un expert en Dalí i que se sap explicar d’una manera molt agradable i entenedora. De seguida vam copsar les seves idees. Ens va explicar que tot això que sap sobre el geni és, d’una banda, gràcies a allò que no està escrit, és a dir, avantpassats que pràcticament van conviure amb la família Dalí (aleshores era com si no es diferenciés la primera planta de la segona i feien molta vida plegats) i que han anat compartint les vivències de generació en generació. D’altra banda, la casa ha estat freqüentada per especialistes sobre Dalí que han vingut a conèixer i a impregnar-se de proves i objectes dalinians que van quedar-hi, i ell, en Martí, n’ha après molt. Sobre com és de famosa la Casa Natal promocionada per l’Ajuntament i per la Fundació Gala-Dalí, en Martí i en Lluís lamenten que ells no puguin ser-ne la tercera pota. No perquè vagin curts d’èxit, sinó perquè amb aquesta delícia d’habitatge que poden mostrar farien que encara fos més màgica l’essència daliniana a Figueres. De manera privada i a través d’Airbnb han fet d’amfitrions a personalitats importants de la ciutat, veïns de la ciutat i de la comarca i gent de tot el món (ens va explicar anècdotes amb japonesos i americans que han vingut a visitar Mas Roger). Nosaltres, un cop feta la visita, també considerem que els tres espais s’haurien de retroalimentar, en cap cas s’hauria de veure la casa del carrer Monturiol número 10 com una competència. Gràcies, família Carbó-Carreté, per donar-nos a conèixer aquesta meravella que és, sens dubte, patrimoni cultural, arquitectònic i històric de la ciutat de Figueres, malauradament encara massa desconegut pels altempordanesos.
"Repetiríem l’experiència pel que fa a diversió, emoció i aprenentatge"
Un any més, el nostre institut ha tingut representació a la UNIRAID, el ral·li dels estudiants. Una aventura formativa i també solidària. En aquesta edició, Carlos Azael Dos Santos i Martí Descamps van ser els aventurers monturiolencs.
Com definiu el que heu viscut amb l'UNIRAID? Una experiència maca i emocionant, on els competidors no només van ser competidors, sinó que també els vam considerar en tot moment companys de viatge. Repetiríeu l'experiència? Sí, però no! La repetiríem a ulls clucs pel que fa a diversió, emoció i aprenentatge, però l'esforç econòmic i de preparació ha sigut molt important. A part, tampoc podríem perquè ara acabem el nostre període educatiu i l'UNIRAID és una competició pensada per equips d'estudiants. La xocolatada a l’institut… us va ajudar econòmicament? I tant, tot suma! Vam recaptar uns 310 euros. Us va costar entregar els 40 kg de material escolar, o va ser més ràpid del que pensàveu? L’organització recull el material a l'inici del raid dins d'un camió i s'encarrega de repartir-ho de forma equitativa a diferents poblacions del recorregut. És a dir: més fàcil, impossible! Alguna anècdota que vulgueu destacar? D'anècdotes, n'hi ha moltes! El més destacable és estar fent un raid teòricament "competitiu", però la realitat és que tots els participants s'ajuden entre ells per superar els diferents obstacles del camí: pujades, bancs de sorra, avaries... Què va ser el que més us va agradar? I el més dur? El que més ens va agradar és el dia a dia amb tot de gent de la nostra edat fent la mateixa activitat 24h al dia. El més dur és la tornada, un cop acabat: hores i hores de carretera, sabent que dius adeu a l’experiència i que tornes a la rutina de sempre…
Els nostres estimats veïns del Dalí, un any més grans que nosaltres, recentment han celebrat els seus 50 amb una emotiva jornada festiva
El dissabte 25 de maig es va celebrar la festa dels 50 anys de la inauguració del nostre estimat centre educatiu veí: l’Escola Salvador Dalí. Com no podria ser d’una altra manera, membres d’Icària hi vam ser, ja que alguns de nosaltres vam cursar-hi l’educació primària i en tenim molts bons records L’escola, per a tal dia, es va decorar amb tota mena d’imatges, tant de les classes, com de viatges, excursions i festes que s’han celebrat al llarg d’aquest darrer mig segle. Gràcies a les fotografies de totes les èpoques (físiques i digitals), es va poder veure perfectament l’evolució de l’escola, des del 1973 fins a l’actualitat. En aquesta decoració també hi va destacar un photocall format per una pissarra històrica. Es van penjar les tradicionals bates d’antics mestres, així com manualitats realitzades fa 40 anys. A més, es va saber quelcom que molta gent desconeixia: en la inauguració de l’escola s’havia format un equip de futbol i també hi havia una mini coral. Com a curiositat destacada, al’acte hi va assistir una vintena d’alumnes de la promoció del 2016 que, en l’últim any al centre, va guardar tota una sèrie de documents, objectes i records, amb l’objectiu de recuperar-losquan acabessin 4t d’ESO. Tanmateix, es van topar amb el confinament i van creure que la festa dels 50 anys seria una fantàstica i emotiva data per finalment fer-ho. I així va ser. Van rememorar moments viscuts, diplomes de premis guanyats, van trobar-hi cartes, objectes emotius, un pendrive amb moltes fotos, la seva orla d’I5… A l’acte, també hi va assistir l’alcalde Jordi Masquef, que va fer un simpàtic parlament, juntament amb la directora actual i la seva predecessora. Finalment, la jornada va acabar amb un dinar conjunt, amb alumnes, docents, exalumnes i exdocents que no es van voler perdre la jornada. Va ser una experiència inoblidable, sobretot el dinar, perquè va haver-hi retrobaments molt especials. La majoria dels assistents van ser exalumnes i exmestres de 40, 50 i 60 anys. També exdocents ja jubilades; alguna d’elles va demostrar que encara se sabia el nom i cognoms de la promoció que va tenir fa 40 anys!
PEr MOLTS ANYs, ESCOLA SALVADOR DALÍ
Acaben de complir cinc anys d'activitat
La Taberna Libraria de Figueres es defineix com a llibreria solidària. Té la seu en un local del barri on venen llibres de segona mà, a preus molt reduïts. S’hi pot trobar qualsevol tipus de gènere literari. Es troba al carrer Narcís Soler, molt a prop de l'institut Narcís Monturiol, al local de l’associació de veïns del barri de l’Eixample. Obre els dimarts i dissabtes a la tarda de 4 a 8, però a part de recollir i vendre llibres fan moltes altres activitats. .
r.
Hem parlat amb l'Agnès i la Montse, dues de les voluntàries que impulsen iaquest projecte . D’on va sorgir la idea de la Taberna Libraria i amb quina intenció? Va sorgir d'un sopar d'amigues: una va proposar d'expressar en veu alta un desig que els agradés; una d'elles va dir que li agradaria muntar una llibreria solidària, aleshores es va produir una situació màgica i en lloc de continuar amb la roda de desitjos ens vam parar en aquesta idea i en com la podíem realitzar. La setmana següent ja vam començar a redactar el projecte i tot va anar molt rodat. La intenció era acoolir el màxim de llibres possible perquè no es fessin malbé. Uns amics a Celrà tenien una idea semblant i la intenció era donar una segona vida a llibres usats; no tant la idea de comprar i vendre com la de donació.. Què vol dir “llibreria solidària”? És solidària perquè tot el que es recull va a projectes socials i les voluntàries no cobren per fer la feina de posar els llibres a l'abast de tothom (gratuïts o a canvi d'1 o 2 euros). Quan es va obrir el local? L'1 de juny del 2019, però havíem començat a organitzar l'espai l'octubre del 2018. On aconseguiu els llibres? Per què en teniu tants? De dues maneres: sobretot, a partir de particulars que ens porten llibres i de la central de biblioteques de Girona i algunes biblioteques. Sempre entren molts més llibres que no en surten, però estem molt contentes per la resposta de la gent que se sacrifica venint a portar-los perquè els fa llàstima llençar-los. Per que els veneu tan barats? Són barats perquè volem que corrin i que arribin a tothom. Tot i així, amb el que es recull fem acccions solidàries. Fem com Papyrus a Celrà, els mateixos preus (1 euro infantils i juvenils i 2, la resta). Com que estem desbordades, també fem ofertes mensuals. Com us està anant el mercat? Estem contentes, al principi va costar bastant, però tenim una vintena llarga de persones de mitjana cada dia que obrim. Si fos un negoci, però, òbviament no ens sortirien els números. A part de recollir i vendre llibres feu altres activitats. Quines? Al llarg d'aquest temps hem fet
TABERNA LIBRARIA: LA LLIBRERIA SOLIDàRIA
cursos de conversa en anglès, cursos de narrativa, el programa Lecxit (Lectura per a l'Èxit Educatiu) d'acompanyament lector (juntament amb la Fundació Sant Vicenç de Paül), concerts de música l'últim dissabte de mes, col·laboracions per la festa del barri amb alumnes de l'escola, alliberament de llibres a la placeta baixa de la Rambla, presentacions de llibres... també ens visiten un cop al mes malalts mentals que venen a llegir... Qui és el que va tenir la idea de fer activitats? No us ho sabria dir: entre totes; una potser tira més per la música,, l'altra més pel Lecxit, a l'altra li agrada més el tema lliuraments... tothom aporta idees i anem fent coses. Quina és la vostra última activitat? Doncs va ser justament el dissabte 1 de juny, que vam celebrar els nostres primers cinc anys fent balanç, prenent una copa de cava, menjant pizza i amb un Dj punxant música. Teniu pensat fer-ne alguna més en breu? Diria que no, perquè ara ja s'acosta l'estiu i tot va de baixa. Acabarem amb el Lecxit, l'acompanyament lector, que l'últim dia els regalem un llibre, que l'anem a comprar a la Bookman o a l'Edison i els nens poden triar el llibre que volen. De cara a setembre, col·laborarem amb La Cate, de manera que hi haurà un grup de música que promocionarem nosaltres per tal que la gent que no ens coenix ens pugui conèixer a partir d'aquests concerts a La Cate. Quina creieu que va ser la vostra millor activitat? Depèn; no ho sé. A mi, per exemple la idea de la música, que va ser meva, m 'agrada molt, tot i que a vegades no ve prou gent, però cada persona et dirà una cosa diferent. L’associació de veïns us cedeix el seu espai. Com va anar aquesta col·laboració? Creieu que d'aquí un temps us haureu de moure de local perquè no us quedarà lloc per posar-hi més llibres? Al principi va ser complicat perquè va ser una intrusió; abans estava una mica abandonada i nosaltres vam ocupar l'espai. També hi ha hagut canvis: l'anterior presidenta era l'Anna Maria, que és molt amabble
Text
era l'Anna Maria, que és molt amable; ara és en Manel Almeida, que -tot i que alguns pensaran que si marxem tindran més espai per a ells- crec que està content amb nosaltres perquè portem gent que no vindria, que té una certa cultura... també els ajudem econòmicament quan ens ho demanen i busquem complicitats; ens retroalimentem. Si ens hem de moure de local? Al primer mes d'obrir ja gairebé no hi cabíem. Hi ha llibres a tot arreu. Tenim fins i tot caixes de llibres a casa. Des del principi que ho demanem, però l'ajuntament diu que no té locals i que està bastant arruïnat. També ens estem plantejant tocar alguna porta que sigui fora de l'ambit de l'Ajuntament perquè ho veiem bastant cru. Bé, doncs: ja sabeu on trobar-los i què ens ofereixen. Carrer Narcís Soler, 6, Figueres Tel. 625 54 52 24 També podeu visitar la seva pàgina a
Hem parlat amb un dels propietaris del negoci, que ens ha compartit les seves impressions sobre el passat i el futur de l'establiment
Les napolitanes de la Fleca Gardella: irresistibles!
UN NEGOCI DEL BARRI: LA FLECA GARDELLA
Fleca Gardella existeix des de l’any 1959, amb inicis al carrer Peralada de Figueres. Als anys 80 van arribar al barri de l’Eixample, per tal de comptar amb un obrador més gran i complementar l’establiment del centre. També, durant una temporada, van obrir botiga a la zona del Parc Bosc. Qui encapçala l’establiment? Qui forma part de l’equip? Som 3 germans, la Margarita, la Rosa Maria i jo, en Josep Maria, que des de fa poc més d’un any ja estic jubilat, però de tant en tant encara vinc de visita. També comptem amb un flequer i, en total, en les dues botigues, tenim tres dependentes. Anteriorment, havíem tingut un equip molt més ampli, jo l’anomenava equip de futbol. El negoci funciona igual de bé que fa 50 anys? Tal com ja deixo entreveure en l’anterior pregunta, fa uns anys l’activitat era molt superior. Ara anem treballant, no ens podem queixar, però a les fleques de sempre ens ha fet molt de mal el pa industrial, molt present des de ja fa un parell de dècades i amb el qual és molt difícil de competir. Creus que la teva fleca està en perill de desaparèixer amb el temps? A vegades, un nebot ens havia vingut a ajudar i s’havia interessat molt per com funcionàvem, però de seguida li vaig treure del cap la idea de poder viure de la fleca… Serà complicat mantenir-la viva en un futur. Per sort, ja ha trobat una feina, amb millor horaris i, en teoria, amb menys preocupacions. La vida de l’autònom… Com la defineixes? Ser autònom, el pitjor que hi ha. Quan vas a la Seguretat Social, de seguida veus com de descobert estàs i els pocs drets que tens. Compteu amb clientela fidel? I tant, i són de les millors coses de tots aquests anys. Hem anat coneixent diferents generacions, molta gent que es va fent gran, però que continuen amb nosaltres. Tanmateix, la gent gran més fidel venia sobretot abans quan fèiem molt de pa. Veneu gaires productes al jovent? Tenim la sort que, tant a la botiga del carrer Peralada, com la d’aquí, a l’Eixample, tenim centres escolars a prop. Per tant, sí, comptem amb molts petits que quan van o surten del col·legi venen a la nostra fleca amb els seus pares. A més, a les hores del pati, alumnes de Batxillerat del vostre centre també són clients força habituals.
Quines diferències hi ha entre aquest establiment amb el del centre? Al barri, se us valora com a negoci històric? La botiga del centre és més freqüentada. Aquí al barri l’activitat és menor: comptem amb veïns i gent de pobles que apreciem molt i, com deia, depenem molt de les escoles. Arran d’això últim, a l’estiu ja obrim menys hores. Sobre si se’ns valora… Jo crec que sí, la gent de l’Eixample sempre vetlla pels negocis històrics, tot i que, malauradament, molts d’ells van tancant. Però, sí: es coneix bé la nostra trajectòria i el boca-orella segueix sent positiu. Què té d’especial la Fleca Gardella que no tinguin les altres? La meva mare era molt bona venedora i vam aprendre molt del seu tarannà. El meu pare també era un gran forner. Tots dos van ser feliços en veure que els tres germans ens dedicaríem al negoci. Per tant, penso que el tracte i la cura per tenir els clients feliços sempre ha anat amb nosaltres. Els tres germans sempre ens ha agradat considerar els clients com si fossin familiars, sempre hem interactuat molt amb tots ells. En el seu moment, abans no entrés en escena el pa industrial, el nostre pa era molt estimat. Ara, se’ns coneix per les nostres pastes. Quins productes tenen més sortida a les vostres fleques? Un dels productes que agraden més són les napolitanes: la meva germana, a la botiga del carrer Peralada, sempre ha preferit fer-ne poques quantitats, però sovint, amb l’objectiu de servir-les sempre calentes, acabades de treure del forn. L’irresistible olor de napolitana s’escampa pel carrer Peralada… Les magdalenes que fem nosaltres també agraden molt, així com el pa de pessic, i, fa uns anys, els brunyols que jo feia amb una recepta centenària havien tingut molt d’èxit.
Façana i interior de l'establiment del barri de l'Eixample
Aquest any t’han reconegut la teva trajectòria escollint-te com a pregoner de les Fires i Festes de la Santa Creu. Com et vas sentir quan ho vas saber? Va ser una sorpresa perquè em va trucar l’alcalde i em va demanar si el podia anar a veure. Jo vaig pensar: “Deu ser alguna cosa de feina, alguna cosa que he de cobrir com a periodista o, encara millor, potser em farà muntar una emissora de ràdio aquí a Figueres”. Visc a tocar de l’ajuntament, davant del Museu del Joguet, així que ens vam veure de seguida. “T’he de comentar una cosa que et farà molta il·lusió”. Així em va rebre en Jordi Masquef. Va ser llavors quan em va explicar que havien pensat amb mi per ser el pregoner de les Fires i Festes de la Santa Creu. No m’ho esperava per res del món. Em vaig quedar molt sorprès i el primer que li vaig dir va ser: “El dia 27 he de fer el pregó? Tinc un casament!”. Ho vaig parlar amb la Susanna, la meva parella (es casava una seva neboda), i va entendre perfectament que acceptés la proposta l’endemà mateix i que, per tant, hagués de marxar abans d’hora del casament. Haver estat l’escollit per al pregó és un premi molt especial i molt emotiu, sobretot si ets una persona de la ciutat com jo. Vaig néixer a Figueres i, excepte l’època que vaig estudiar a Barcelona i un any que vaig treballar a Lleida, sempre hi he viscut. A més, jo he gravat prop de 20 pregons de la Santa Creu com a periodista. Vas poder dormir, un cop vas saber que havies de fer de pregoner? Aquella nit vaig poder dormir, però em vaig despertar a les 5h de la matinada i vaig començar a preparar el pregó. És a dir, que de matinada i amb poca estona, va ser quan vaig parir bona part del guió. Però no el vaig acabar, el vaig deixar reposar en el cap. Ara que ja han passat les Fires… Què se sent, dalt del balcó, fent de pregoner? És una experiència que imposa. Des d’allà dalt, tens una vista espectacular. Tota la plaça plena, amb molta gent coneguda, en tot moment situava a uns i altres… Inclús va poder venir la meva mare que, tot i que li costa sortir, la van portar en cadira de rodes. És un repte fer el pregó i, encara més, com dic, parlar davant de molta gent que coneixes. He parlat moltes vegades des d’un escenari, però no és el mateix presentar un acte o un grup de música o conduir un debat que fer un pregó on tothom té les expectatives posades en tu.
CARLES PUJOL, LA VEU DE FIGUERES
Aquest any ha passat a l'altre costat de l'objectiu i ha tingut l'honor de ser el pregoner de les Fires i Festes de la Santa Creu. Nosaltres, l'honor de rebre'l i entrevistar-lo a l'institut.
La veu de Carles Pujol és prou coneguda per la majoria de figuerencs, com la seva presència habitual, càmera en mà, per deixar testimoni de les múltiples activitats que s'organitzen a la ciutat
A banda del moment del pregó, abans i després se t’ha felicitat i la teva “fama” ha seguit. Això és un altre reconeixement, sinònim, per exemple, al premi Carles Rahola que vas rebre l’any 2009? És diferent, el Carles Rahola és un reconeixement purament a la feina, a un projecte anomenat Tramuntana TV i que en aquell moment, l’any 2009, era molt innovador i trencador. És clar que em va fer molta il·lusió, sobretot perquè era la primera edició d’aquests premis. Quant al pregó, és un reconeixement a la feina, però també a la persona, pel fet de ser figuerenc i haver fet altres coses a part de la feina. Se t’agraeix haver estat involucrat en moltes històries, per això crec que ser pregoner compta amb aquest valor afegit: tenir en compte a la persona. Si em feu escollir, doncs, em quedaria amb el premi del pregó. Que la teva ciutat et deixi fer el pregó amb llibertat absoluta està molt bé i fa molta il·lusió. Sobre les felicitacions… d’entrada, penses, “que bé”, però llavors veus que tens una responsabilitat de bastant envergadura. Durant el context pregó, em vaig fer fotos amb mig Figueres i gent de la comarca. A més, vestir la samarreta amb el dibuix d’en Berruga i el lema “soc de Figueres” va despertar l’interès del públic. Això és el que volia: que el pregó fos participatiu. Vaig fer tres samarretes d’aquestes, la que jo portava, una per al meu amic que disparava la música mentre feia el pregó i una per a l’alcalde. Curiosament, després d’aquell dia, tanta i tanta gent l’ha demanada que vaig fer una donació del disseny a la Colla Castellera perquè la comercialitzin i guanyin ells alguns diners. D’una cosa que podia quedar com una anècdota, ara ves a saber quanta gent portarà aquesta samarreta. Objectiu complert: interactuar amb la gent i allargar la vida del pregó! Et preocupava que la gent de baix a la plaça no t’escoltés. Et vas sentir escoltat? Sí, dies abans ja vaig dir que el principal repte era que la gent mantingués l’atenció, atès que he vist molts pregons en els quals la majoria parla i no escolta al pregoner. Jo vaig dissenyar un pregó interpelatiu, que la gent de baix mantingués l’atenció i respongués, de tant en tant, les coses que jo anava dient..
Vaig començar amb música de Queen, per fer aplaudir la gent al ritme de la música. Aquí ja vam trencar una mica el gel i ja vaig veure que la gent ja estava predisposada. Després, el tema de la samarreta, altres cançons i, finalment, el decàleg en el qual demanava a la gent que aixequés la mà o cridés o xiulés si se sentia identificada amb el que deia. L’experiència a la ràdio i els 18 pregons gravats en representació de Tramuntana TV em va ser molt útil: crec que ja tenia ben après que ha de contenir i què no ha de contenir un pregó i, per aquest motiu, crec que el pregó va quedar simpàtic i vaig connectar bastant bé amb els assistents.. Per què vas començar amb Tramuntana TV i què és el que t’ha mantingut o animat a seguir? He fet la carrera de periodisme, branca de publicitat, però no la vaig acabar: em queden 2 assignatures pendents! Jo desitjava treballar en el món de la comunicació, però no sabia ben bé de què… Sortosament, en el primer any de carrera, ens van dir que eren molt importants les pràctiques i jo m’hi vaig aferrar. De seguida vaig tocar el timbre a la Ràdio Popular de Figueres, al número 21 del Carrer Sant Llàtzer. Aleshores, el senyor director era un mossèn, molt conegut per fumar sempre un Caliquenyo, escampant cendres a tot arreu… Però era una persona entranyable i li vaig demanar fer-hi pràctiques. Em va obrir les portes de la ràdio i a la possibilitat de fer-hi un programa els caps de setmana. A partir d’aquí, vaig tenir la sort de fer ràdio durant molts anys i, davant de tots els contactes que vaig anar fent, em vaig plantejar què fer. Em va cridar l’atenció el fet que molts d’aquests contactes ja començaven a penjar vídeos a Internet i és aquí on vaig percebre un buit que jo podia omplir amb Tramuntana TV. No existia Youtube, però jo vaig pensar que Figueres, després de perdre TV Figueres i Canal Nord, necessitava una plataforma d’informació local. Havia de tenir paciència, la vaig tenir, s’havia de consolidar internet, es va consolidar i em va anar a favor, i mira… gairebé ja 20 anys de Tramuntana TV. Tenia clar el camí que volia prendre i estic molt content de formar part d’aquest món. "A Figueres no es fa mai res”. Què vol dir això? Però si tu no pares d’anar amunt i avall… És una frase feta que massa gent utilitza sense mesura… Després de la vostra entrevista, me’n vaig a cobrir la presentació de l’Aplec de la Sardana, demà el Festival de Jazz, fa ben poc hem tingut les fires amb 10 dies d’autèntica bogeria i farcits d’activitats… tenim un Festival Còmic, el Festival Acústica, el Festival Ceba Negra, la Mostra del Vi… A Figueres, de coses, se’n fan moltíssimes! Ara bé, que hi hagi interès o no per part de la gent per saber què es fa és una altra cosa… Trobo que sí que es fan moltes coses interessants, però potser sí que és veritat que hi ha un sector de públic que tenen més coses programades i d’altres sectors que no en tenen tantes. Qui sap si la programació d’activitats es continua fent pensant en el figuerenc de tota la vida, en comptes de tenir en compte que tot evoluciona i que comptem amb nous figuerencs que els darrers deu anys han arribat a la ciutat amb noves aficions. Aquesta és la bretxa que potser hauríem de trencar, per tal de cosir Figueres.
Carles Pujol al balcó de l'Ajuntament. (Font: L'Empordà)
Es pot dir que, avui dia, ets la persona que coneix més tot el que es fa a Figueres? No, jo crec que aquesta persona és l’alcalde. Sí que sé infinites coses de la ciutat i em considero un privilegiat per haver-hi pogut viure moltes coses en primera persona que ara puc explicar. A vegades, el periodisme és un periodisme des de la redacció repilcant coses que no has viscut. Jo, a la meva feina, com que em fan falta imatges, sí que ho puc explicar tot de manera vivencial. Ara bé, torno a dir que els experts en Figueres han de ser l’alcalde i els tècnics de l’ajuntament. Sempre, inclús en el pregó, la música t’ha acompanyat. Quins artistes o quins temes no poden faltar mai a la teva playlist? Jo et diria que a mi la música, com a la majoria de gent, em va marcar l’adolescència, època en què vaig descobrir grups de tots tipus. Si n’he de triar alguns, mencionaria els anglesos Madness i The Police (anys 70) i us diria que vaig viure amb molta intensitat el boom del rock català de finals dels 80. Grups com Sangtraït o Sopa de Cabra formen part de la banda sonora de la meva vida. A més, com a experiència màxima els últims anys, escolliria el concert de Coldplay. A nivell més proper, he de dir que soc superfan de Sidonie, un grup de Barcelona que ja fa anys que segueixo i que en cada concert que vaig m’ho passo com una criatura.
"Havia de tenir paciència, la vaig tenir, s'havia de consolidar internet...i es va consolidar"
"Sé infinites coses de la ciutat i em considero un privilegiat per haver-hi pogut viure coses en primera persona"
"Haver estat l’escollit per al pregó és un premi molt especial i molt emotiu, sobretot si ets una persona de la ciutat com jo"
Aina Baig ens ha parlat sobre la seva feina i sobre la bona acollida de les propostes escèniques programades en els equipaments municipals: teatre El Jardí, La Cate i Auditori dels Caputxins.
En primer lloc: en què consisteix la teva feina? Com és el teu dia a dia? Soc directora d’equipaments escènics de l'Ajuntament de Figueres, càrrec que vaig guanyar a través d’un concurs públic. La meva tasca principal és portar la programació i tota la gestió dels equipaments escènics; sobretot la programació artística, és a dir, decidir els espectacles que es veuran als equipaments escènics. També, gestionar les sessions d’ús a escoles, tramitar la venda d’entrades… En resum, tots els serveis que pot oferir un equipament escènic com és un teatre. En el nostre cas, a Figueres, gestionem 3 sales: el teatre El Jardí, La Cate i l'Auditori Caputxins. De la teva feina, què és el que més t’agrada i què és el que et fa més mandra? Per què? El que m’agrada més és poder decidir els espectacles que es veuran. Bàsicament perquè això em permet anar a veure’n molts i això no deixa de ser una afició meva que al final, sortosament, s’ha convertit en la meva feina. Per contra, i passant a la segona part de la vostra pregunta, a la meva feina hi ha la burocràcia que genera un ajuntament, com ara els informes, contractes, la feina de gestió de paperassa… Hi he de dedicar molt de temps a tot això, tot i no tenir res a veure amb la part més creativa o artística. Quina formació tens i com has arribat en el càrrec? Jo primer volia estudiar periodisme: ho tenia molt clar, però per poques dècimes no vaig poder entrar a la carrera i, al final, vaig començar a fer filologia. Però no m’omplia prou i vaig descobrir que a Girona feien una carrera que es diu Comunicació Cultural que barrejava humanitats i periodisme, així que aquesta va ser la meva elecció final. Paral·lelament a aquests estudis feia feines de periodisme o més aviat vinculades amb el sector cultural. També vaig fer un màster en Gestió Cultural i, arran d’aquí, vaig entrar a l’ajuntament a fer pràctiques de comunicació. D’allà vaig poder posar un peu al teatre i, en el moment que va presentar la plaça de direcció, m’hi vaig presentar i, per sort, la vaig guanyar!
“TOT I QUE ES DIU QUE LA CULTURA COSTA, ANEM CREIXENT CAP A MILLOR”
Entrevista a Aina Baig, directora dels espais escènics de l'Ajuntament de Figueres
Un moment de l'entrevista, que es va fer a la nostra sala d'actes-teatre
Quan anaves a l’institut, eres bona estudiant? Quan vas tenir clar què faries de gran? A l’ESO, no, no era bona estudiant. Aprovava i intentava treure bones notes, però amb les matèries que no m'agradaven (com matemàtiques, ciències, tecnologia) no m’hi posava gaire. En canvi, en el batxillerat em vaig motivar més perquè ja vaig escollir la branca d’humanitats: tenia clar que volia anar cap a l'àmbit de les lletres i la cultura. Volia ser periodista, no sabia en quin àmbit, però finalment em vaig decidir pel cultural .Més sobre la teva adolescència. Quan tu eres adolescent… ja eres fan del teatre? O quan vas començar a anar al teatre? Jo era molt fan de la música i el cinema. Anava a molts concerts i veia moltes pel·lícules, però amb les arts escèniques no hi vaig començar a tenir vincle fins a la universitat, concretament quan vaig fer una assignatura de crítica teatral i veiem alguns espectacles. Arran de fer pràctiques a l'ajuntament i estar vinculada amb el teatre, vaig començar a veure més i més espectacles i m’hi vaig aficionar molt. Baixava a Barcelona sense ser obligada a veure espectacles i fer-ho m’agradava molt. Quina és la primera obra de teatre que recordes haver anat a veure? O bé una que et va marcar? Amb l’institut n’havia anat a veure algunes, per descomptat. Però així que em marqués, us en diria una d’una companyia anglesa, que formava part de Temporada Alta: una revisió de “Nit de Reis”, de Shakespeare. Amb l'assignatura que feia a la universitat, com us he comentat, em va ajudar molt a entendre l’obra. Si haguessis de triar les tres obres més espectaculars o significatives que has vist, quines serien? L’obra que m’ha marcat més, “Una gossa en un descampat”, de la Clàudia Cedó. A part de com em va impactar, vaig tenir l'oportunitat, durant la meva primera temporada al càrrec, de programar-la i, per tant, va ser un espectacle molt especial per a mi. Després, més que espectacles concrets, destacaria una companyia de circ que es diu Baró d’Evel i una companyia de dansa que es diu La Veronal, tot i que us en podria dir tants i tants que no és fàcil escollir-ne tres. Quins canvis has percebut en els darrers anys en el món del teatre a Figueres? Primerament, he hagut de fer un coneixement previ de tot el món de les arts escèniques de Figueres. He descobert que hi ha moltes companyies de teatre i molt actives i això és molt important, perquè crec que cada vegada es creen més vincles entre entitats i l’ajuntament. Això permet que, més enllà de l'exhibició que es fa en el mateix teatre, puguin haver-hi arts escèniques fora de la programació estable estrictament. El públic també ha crescut més durant aquests últims anys, així que, tot i que la cultura costa molt, anem creixent cap a millor.
L'Aina va queda r sorpresa del nostre petit teatre
La gent jove participa i mostra interès en les activitats programades? Amb l’institut Alexandre Deulofeu i el seu batxillerat escènic tenim un vincle molt proper i sí que venen molt sovint a veure els espectacles i sí que hi ha molt d'interès per part seva. Amb els altres instituts, a través de la campanya de teatre escolar, estem intentant que no només alguns sinó que tots mostrin interès pel teatre, bé sigui a través de propostes motivadores o amb descomptes que incentivin la seva presència. Però, en general, costa molt. Tornem al teu dia a dia. Com decidiu la programació per a cada temporada? Quina feina hi ha al darrere? Sobretot veient molts espectacles per descobrir la reacció del públic i, a partir d’aquí, poder confeccionar les temporades. Anem amb molta antelació: de fet, jo ja estic a punt de tancar el primer semestre del 2025 i la tardor del 2024 ja està pràcticament tancada, atès que els espectacles, quan s’estrenen, fan gira al cap d’un any. L’objectiu és seleccionar propostes variades, que impliquin arts escèniques de teatre, música, dansa, circ... Busquem varietat per arribar a públics més diversos. Quins objectius teniu a llarg termini amb el teatre a Figueres? Jo crec que hem aconseguit créixer quant a nombre de públic i això és el que teníem més ganes d’aconseguir. Ara el que tenim moltes ganes és de vincular-nos més amb la ciutat, amb les entitats, fer més projectes comunitaris amb la gent de Figueres. Que més enllà de veure l’espectacle, tothom pugui participar-hi, és a dir, que marxin a casa amb la sensació que aquella estona ha estat una experiència completa. Donem per fet que vols que els joves s’aficionin al teatre. Creus que a través de les obres que oferiu a través del Pla Educatiu d’Entorn ho esteu aconseguint i, per tant, la teva feina es veu recompensada? És difícil i això sempre crec que és una cosa que m’hauria de respondre el jovent. No sé si el fet de no anar al teatre és per una manca d’interès o simplement prefereixen fer altres coses i el teatre se situa a la cua. Això és el que em va passar a mi, que fins als 22 anys no em vaig començar a interessar de veritat pel teatre. Sí que amb el Pla Educatiu d'Entorn hem canviat les propostes i estem buscant opcions més contemporànies, quant a temàtiques i formats. On he vist resultats més rellevants és amb el batxillerat escènic. Acabem: què podem fer, vista la teva experiència, perquè els joves vagin molt més al teatre? Fer-los participar d’alguna manera en activitats vinculades a les arts escèniques i també tenim una idea que encara no hem pogut materialitzar. Ens agradaria que vosaltres, l’alumnat, poguéssiu tenir l’oportunitat de programar espectacles per involucrar-vos en la presa de decisions de la programació.
L'ANY DE MONTSERRAT VAYREDA
Aquest any 2024 es commemora el centenari del naixement de Montserrat Vayreda (Lladó, 28 d’agost de 1924 - Figueres, 8 de novembre de 2006), una escriptora i poeta nascuda a l’Empordà que va publicar obres de prosa descriptiva sobre la seva terra i poesia, entre moltes altres coses. Per això, aquest any, la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i el departament de Cultura de la Generalitat la reivindicaran duent a terme desenes d’activitats, actes i iniciatives arreu de Catalunya. L’Any Montserrat Vayreda va arrancar el 14 de febrer a Figueres (ciutat on va viure l’autora) i acabarà el desembre a l’Ateneu Barcelonès. Aquesta commemoració s’ha organitzat amb la intenció de poder destacar i divulgar la figura d’una gran escriptora poc coneguda encara fora de la seva terra. La coordinadora d’aquesta iniciativa és Anna Maria Velaz, filòloga i escriptora figuerenca, escollida com a comissària de l’Any Montserrat Vayreda. És per això que ens vam reunir amb ella i vam tenir l’honor d'entrevistar-la.
Per situar-nos, abans de res: quina ha estat la teva dedicació professional? Jo he estat professora de diferents nivells, en català i en francés. L’última activitat que he dut a terme ha estat literatura francesa a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), hi he estat treballant uns anys i ara ja estic jubilada. Com vas rebre la responsabilitat d’aquest encàrrec? Com vas reaccionar? Quan m'ho van dir vaig pensar que era un repte, però em va fer molta il·lusió, ja que anteriorment havia treballat molt el tema de Montserrat Vayreda: vaig ser editora de la seva obra, l'havia conegut en vida, havíem fet una antologia juntes i, clar, tot i la feina que comportava i la responsabilitat que implicava, vaig acceptar amb molt de gust i agraïda. Per què creus que et van triar a tu? Perquè potser van considerar que era la que més coneixia l'obra de l'autora, o com que havia estudiat molt la seva vida i havia fet una biografia devia ser un bon punt, i m'ho van dir a mi. D’on surt tot aquest interés cap a Montserrat Vayreda? Quan jo era molt jove em sorprenia veure que de tant en tant una tal Montserrat Vayreda escrivia poemes en català als diaris, i em va sorgir interès per conèixer-la, i després a través de l'Associació ATENEA vaig poder tractar amb ella, anys més tard vam tenir més contacte perquè vam dur a terme alguns projectes juntes i vam formar una amistat. D'aquí ve el coneixement i l'estimació per ella.
Parlem amb Anna Maria Velaz Sicart, comissària de l'Any Montserrat Vayreda
Quant de temps porta aquest projecte en marxa? Molt de temps perquè ja fa vint anys que vam començar i jo sempre més o menys he anat treballant el perfil de la seva obra, però ara, l’any Vayreda, és molt més intens perquè s’han publicat dos llibres, n’ha de sortir un altre i jo n’he fet l’edició i això porta una feinada. I durant tot aquest any tenim previstos molts actes, presentacions i conferències que el converteixen en l’any més intens. Quines diferents activitats s'han organitzat? Activitats molt diverses: des de conferències, activitats als centres, com vosaltres amb la revista, o una altres han fet una auca Quines obres de Vayreda són les més conegudes? Les obres més conegudes són les que ara es poden trobar. Per exemple, ella va publicar un llibre Entre el temps i l’eternitat,r el 1955, que actualment està exhaurit i no s’ha tornat a publicar. Els que s’han tornat a publicar, per exemple, són Els pobles de l’Alt Empordà que és prosa descriptiva i està en quatre volums, i també trobem Un color per cada amic o Amb el sol a la mà. Creus que Montserrat Vayreda ha tingut el reconeixement que es mereix? A l’Empordà sí, ella sempre deia que no es podia queixar de la seva terra, però la veritat és que fora de l’àmbit empordanès no és gaire coneguda, i ara l’any Vayreda serveix per això, per donar-li més reconeixement i fer-la conèixer. Sabem que has anat a diferents centres educatius (com el nostre) a fer xerrades a estudiants. Què t’ha semblat l’experiència? Molt bona l’experiència, a mi m’encanta, també tota la vida m’he dedicat a ensenyar i m’agrada, perquè a més a més sou vosaltres els que pugeu la nova llavor i sou els que heu de continuar tot el que nosaltres haguem pogut fer i investigar:, el futur sou vosaltres al final.
Ha estat un plaer, per als reporters d’Icària, d’haver tingut l’oportunitat d’entrevistar Josep Maria Joan Rosa, el col·leccionista, fundador, i director del Museu del Joguet de Catalunya. També és arquitecte tècnic, artista i museòleg. Podríem omplir una revista sencera amb totes les anècdotes que ens va explicar i que guardem molt ben guardades per a futurs projectes. En aquest espai, de moment, us oferim un tastet d’aquesta interessant conversa i concretament escriurem sobre els orígens del museu i sobre la seva relació amb els germans Dalí. s
Entre molts altres premis, l’any 2022 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Foment de la Creativitat en la Joguina per la seva excel·lent trajectòria al capdavant del museu. Es diu que el Museu del Joguet de Catalunya és el tercer museu de joguets més important del món. Com va sorgir la idea d’obrir el Museu del Joguet? A partir de l’exposició que vam fer al Palau Güell de Barcelona, l’any 1971, ens van demanar de mostrar la nostra col·lecció a molts altres llocs. El Sr. Lluís Duran, que havia vist l’exposició que vam fer a Perpinyà el 1980, per a la inauguració del Palau de Congressos i Exposicions, em va venir a trobar i em va mostrar l’Hotel París, l’edifici on vaig decidir muntar el Museu del Joguet. De seguida va tenir molt bona acollida i molt d'èxit i tothom ens portava joguines per sumar als 800 joguets que ja teníem la Pilar i jo. D’on ve aquesta passió conjunta amb la seva dona Pilar Casademont Sadurní per col·leccionar joguines? Ella estudiava puericultura i jo arquitectura quan vam muntar l’exposició. A l'haver nascut l'any 1940, període de postguerra, totes les fàbriques de joguines d'aquella època fabricaven productes de mala qualitat. Per contra, hi havia botigues a Figueres i a Barcelona que encara conservaven joguets fabricats abans de la guerra (a Figueres: Can Llaunetes, Can Parés, Can 95...) on et podies comprar bones joguines i és allà quan començo veritablement a col·leccionar-les. L’exposició a Perpinyà va ser un punt de partida important: vam recórrer moltes ciutats i aquí, a Figueres, a l’Hotel París, vam fer la inauguració el 18 de juny de 1982. En aquell moment, el conseller de cultura, en Max Canner, que va venir aquí a Figueres perquè en el Museu Dalí inauguraven una exposició de llibres sobre Dalí, va voler veure primer el nostre museu i, després de la visita, ens va fer un escrit molt maco, va dir que volia donar a conèixer aquest museu a tot Catalunya i, per aquest motiu, vam muntar, amb molt d’èxit, exposicions a Lleida, Tarragona, Barcelona i Girona. Tanmateix, després de 35 exposicions, vam dir prou, les vitrines ja estaven massa malmeses. De totes les joguines que teniu, a quina li té més apreci? Difícil elecció. Potser us diria el trenet elèctric d’en Salvador Puig Antich. És un honor tenir aquest joguet. Encara ara, quan recordo el dia que vaig assabentar-me de la seva mort, se’m posa la pell de gallina.. Tornem als orígens. De tothom qui us va portar alguna joguina, a qui recordes especialment? Una de les primeres persones que va venir a portar una joguina va ser el ministre de sanitat Ernest Lluch. Concretament, va portar-nos un cavall i ens va tirar moltes floretes
“DALÍ ENS CONVIDAVA A VEURE’L MENTRE PINTAVA” Ha estat un plaer, per als reporters d’Icària, d’haver tingut l’oportunitat d’entrevistar Josep Maria Joan Rosa, el fundador, col·leccionista i director del Museu del Joguet de Catalunya. També és arquitecte tècnic, artista i museòleg. Podríem omplir una revista sencera amb totes les anècdotes que ens va explicar i que guardem molt ben guardades. En aquest espai, de moment, us oferim un tastet d’aquesta interessant conversa i concretament escriurem sobre els orígens del museu i de la seva relació amb Salvador Dalí i la seva germana Anna Maria. L’any 2022 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Foment de la Creativitat en la Joguina, 30.000 euros, per la seva excel·lent trajectòria al capdavant del museu. Es diu que el Museu del Joguet de Catalunya és el tercer museu de joguets més important del món. Com va sorgir la idea d’obrir el Museu del Joguet? A partir de l’exposició que vam fer al Palau Güell de Barcelona, l’any 1971, ens van demanar de mostrar la nostra col·lecció a molts altres llocs. El Sr. Lluís Duran, que havia vist l’exposició que vam fer a Perpinyà el 1980, per a la inauguració del Palau de Congressos i Exposicions, em va venir a trobar i em va mostrar l’Hotel París, l’edifici on vaig decidir muntar el Museu del Joguet. De seguida va tenir molt bona acollida i molt d'èxit i tothom ens portava joguines per sumar als 800 joguets que ja teníem la Pilar i jo. D’on ve aquesta passió conjunta amb la seva dona Pilar Casademont Sadurní per col·leccionar joguines? Ella estudiava puericultura i jo arquitectura quan vam muntar l’exposició. L’exposició a Perpinyà va ser un punt de partida important: vam recórrer moltes ciutats i aquí, a Figueres, a l’Hotel París, vam fer la inauguració el 18 de juny de 1982. En aquell moment, el conseller de cultura, en Max Canner, que va venir aquí a Figueres perquè en el Museu Dalí inauguraven una exposició de llibres sobre Dalí, va voler veure primer el nostre museu i després de la visita, ens va fer un escrit molt maco, va dir que volia donar a conèixer aquest museu a tot Catalunya i, per aquest motiu, va muntar, amb molt d’èxit, exposicions a Lleida, Tarragona, Barcelona i Girona. Tanmateix, després de 35 exposicions, vam dir prou. De totes les joguines que teniu, a quina li té més apreci? Difícil elecció. Potser us diria el trenet elèctric d’en Salvador Puig Antich. És un honor tenir aquest joguet. Encara ara, quan recordo el dia que vaig assabentar-me de la seva mort, se’m posa la pell de gallina. Tornem als orígens. De tothom qui us va portar alguna joguina, a qui recordes especialment? Una de les primeres persones que va venir a portar una joguina va ser el ministre de sanitat Ernest Lluch. Concretament, va portar-nos un cavall i ens va tirar moltes floretes després de veure el que estàvem muntant. Ens van arribar col·leccions senceres des de París, però la peça més important que possiblement ens va arribar va ser Don Osito Marquina. Montserrat Vayreda, durant una de les estades que feien juntament amb l’Anna Maria Dalí i altres amigues a l’Hotel Duran, va proposar a totes de venir al nostre museu, tot i que no solien sortir gaire mai del Duran. Vayreda ens havia regalat uns cromos de soldats molt especials d’una sola tinta. La germana Dalí, després de visitar-nos, va pensar que l’osito l’havíem de tenir nosaltres. Ens va prometre que el buscaria. Pocs dies després, em va trucar i ens vam trobar a Cadaqués per obsequiar-me amb aquest preuat joguet, juntament amb dues cartes que va escriure García Lorca parlant de l’osito i de l’Anna Maria. La vostra relació amb la família Dalí ja venia d’abans del Museu del Joguet. Què és Dalí per a vosaltres? Som admiradors de Dalí. Tinc 84 anys i, de jove, vaig tenir la sort de conèixer l’artista en persona. A casa meva, els meus pares tenien una tintoreria al carrer Ample, davant de l’antiga Biblioteca, on ara mateix hi ha l’Arxiu Municipal. Allà, el Dalí i la Gala s’havien vingut a vestir amb la roba acabada de netejar i planxar abans d’alguna reunió o sopar important. Jo, en aquella època, pintava i m’emprovava les camises aquelles d’en Dalí! Paral·lelament, també havia demanat un autògraf a en Dalí a la terrassa de la cafeteria Astoria, dalt de la Rambla, perquè hi tocava molt el sol i a ell li agradava. La moda, aleshores, entre el jovent, era col·leccionar autògrafs (ara, se solen demanar fotos i selfies). Tinc l’autògraf penjat a casa: és molt maco, és un dibuix d’unes taques, les quals acaben formant una formiga. Fan de petit i, més endavant, col·legues de museus… amb visites a Portlligat incloses! Quan vam muntar el Museu de l’Empordà amb Evarist Vallés i Joaquim Fort de Ribot, en Dalí estava muntant-se el seu museu alhora, a l’any 1972. A tall d’anècdota, el senyor Marés de Portbou ens va regalar unes columnes que, malauradament, no podíem incloure al museu de l’Empordà per falta d’espai. Dalí, que sovint venia a veure què fèiem, les va voler agafar pel seu museu i fa pocs dies, quan vaig anar al Museu Dalí, em va fer molta il·lusió veure-les encara allà, penjades al sostre. Teníem força relació, venia força sovint i ens convidava d’anar-lo a veure quan pintava. Recordo que hi havia els periodistes, però igualment ens deixava ser amb ell a l’estudi. Tinc molt present quan es va fer muntar aquella mena de cavallet “puja i baixa”, per poder pintar quadres amb la possibilitat de moure’ls en vertical. S’ha dit que Dalí, al final de la seva vida, no va pintar alguns dels quadres que porten el seu nom. Això mai ho sabrem del cert. Però jo, afortunadament, tinc l’honor de dir que, d’alguns dels que va fer de més jove, jo vaig ser present en el seu despatx veient com els pintava. Poder-lo visitar a Cadaqués també va ser una font d’inspiració per tu… Per sort: sí! Abans us he dit que jo pintava molt. Arran d’això, un dia vaig decidir que havia d‘ensenyar aquestes obres que pintava. Vaig pensar: “Ho faré a Cadaqués!”. Un amic meu, que venia ciment, va ajudar-me a carregar els quadres a la seva furgoneta i els vaig poder anar a exposar al passeig del centre de Cadaqués. La cosa no es va aturar aquí i vaig tirar de contactes. El meu pare era molt amic d’en Ramon Canet, de la mítica llibreria de la Rambla, una llibreria la qual l’artista visitava sovint. Canet va acceptar fer-me una carta de presentació per a en Dalí i ell, de seguida, va obrir-me les portes de la seva casa de Port Lligat. Va ser molt amable, em va ensenyar què pintava i em va preguntar per la família. Aquell mateix dia tenia cita amb la premsa al pati de casa seva i ens va obsequiar a tots amb el mític cava rosa. Era imbebible, semblava Fanta! La prova d’aquell dia la conservo molt bé: no només a la memòria, sinó també amb una foto de l’artista, la meva dona i jo, amb molt més cabell que no pas ara! ”
després de veure el que estàvem muntant. Ens van arribar col·leccions senceres des de París, però la peça més important que possiblement ens va arribar va ser Don Osito Marquina. Montserrat Vayreda, durant una de les estades que feien juntament amb l’Anna Maria Dalí i altres amigues a l’Hotel Duran, va proposar a totes de venir al nostre museu, tot i que no solien sortir gaire mai del Duran. Vayreda ens havia regalat uns cromos de soldats molt especials d’una sola tinta. La germana Dalí, després de visitar-nos, va pensar que l’osito l’havíem de tenir nosaltres. Ens va prometre que el buscaria. Pocs dies després, em va trucar i ens vam trobar a Cadaqués per obsequiar-me amb aquest preuat joguet, juntament amb dues cartes que va escriure García Lorca parlant de l’osito i de l’Anna Maria. La vostra relació amb la família Dalí ja venia d’abans del Museu del Joguet. Què és Dalí per a vosaltres? Som admiradors de Dalí. Tinc 84 anys i, de jove, vaig tenir la sort de conèixer l’artista en persona. A casa meva, els meus pares tenien una tintoreria al carrer Ample, davant de l’antiga Biblioteca, on ara mateix hi ha l’Arxiu Municipal. Allà, el Dalí i la Gala s’havien vingut a vestir amb la roba acabada de netejar i planxar abans d’alguna reunió o sopar important. Jo, en aquella època, pintava i m’emprovava les camises aquelles d’en Dalí! Paral·lelament, també havia demanat un autògraf a en Dalí a la terrassa de la cafeteria Astoria, dalt de la Rambla, perquè hi tocava molt el sol i a ell li agradava. La moda, aleshores, entre el jovent, era col·leccionar autògrafs (ara, se solen demanar fotos i selfies). Tinc l’autògraf penjat a casa: és molt maco, és un dibuix d’unes taques, les quals acaben formant una formiga. Fan de petit i, més endavant, col·legues de museus… amb visites a Portlligat incloses! Quan vam muntar el Museu de l’Empordà amb l'Evarist Vallés i en Joaquim Fort de Ribot, en Dalí estava muntant-se el seu museu alhora, a l’any 1972. A tall d’anècdota, el senyor Marés de Portbou ens va regalar unes columnes que, malauradament, no podíem incloure al Museu de l’Empordà per falta d’espai. Dalí, que sovint venia a veure què fèiem, les va voler agafar pel seu museu i fa pocs dies, quan vaig anar al Museu Dalí, em va fer molta il·lusió veure-les encara allà, penjades al sostre. Teníem força relació, venia força sovint i ens convidava d’anar-lo a veure quan pintava. Recordo que hi havia els periodistes, però igualment ens deixava ser amb ell a l’estudi. Tinc molt present quan es va fer muntar aquella mena de cavallet “puja i baixa”, per poder pintar quadres amb la possibilitat de moure’ls en vertical. S’ha dit que Dalí, al final de la seva vida, no va pintar alguns dels quadres que porten el seu nom. Això mai ho sabrem del cert. Però jo, afortunadament, tinc l’honor de dir que, d’alguns dels que va fer de més jove, jo vaig ser present en el seu taller veient com els pintava.
Poder-lo visitar a Cadaqués també va ser una font d’inspiració per tu… Per sort: sí! Abans us he dit que jo pintava molt. Arran d’això, un dia vaig decidir que havia d‘ensenyar aquestes obres que pintava. Vaig pensar: “Ho faré a Cadaqués!”. Un amic meu, que venia ciment, va ajudar-me a carregar els quadres a la seva furgoneta i els vaig poder anar a exposar al passeig del centre de Cadaqués. La cosa no es va aturar aquí i vaig tirar de contactes. El meu pare era molt amic d’en Ramon Canet, de la mítica llibreria de la Rambla, una llibreria la qual l’artista visitava sovint. Canet va acceptar fer-me una carta de presentació per a en Dalí i ell, de seguida, va obrir-me les portes de la seva casa de Portlligat. Va ser molt amable, em va ensenyar què pintava i em va preguntar per la família. Aquell mateix dia tenia cita amb la premsa al pati de casa seva i ens va obsequiar a tots amb el mític cava rosa. Era imbebible, semblava Fanta! La prova d’aquell dia la conservo molt bé: no només a la memòria, sinó també amb una foto de l’artista, la meva dona i jo, amb molt més cabell que no pas ara!
Salvador Dalí amb Pilar Casademont i Josep Maria Joan Rosa a Portlligat (foto cedida per Josep M. Joan Rosa)
Bru Font (1r d'ESO) va quedar en cinquena posició del rànquing català de les proves Cangur de Matemàtiques. A la foto, el segon començant per la dreta, en l'acte de reconeixement a Barcelona.
Pablo Cano (2n de BATX) va participar a la fase final de la XV Olimpíada de geografia a Sevilla, després d'haver guanyat la fase provincial
Inauguració oficial del mural que van realitzar el grup d'alumnes del projecte PIC (Projecte d'Impuls a la Creativitat)
A 3r d'ESO també vam fer barri: vam recollir 22kg de deixalles (programa europeu Let's Clean Up Europe)
Alumnes de 2n i 3r d'ESO, en l'intercanvi a Perpinyà, van veure la torxa olímpica de París 2024
A la Fira Impulsa, que va tenir lloc en el Recinte Firal de Figueres, vam comptar amb doble representació monturiolenca: el nou cicle formatiu de Grau Superior de Tècnic/a superior en Energies Renovables i el Curs d'especialització de vehicles híbrids i elèctrics
Caps de redacció: Albert Alegrí Reixach i M. Àngels Vila Safont Equip de redacció, imatge i disseny gràfic: Canal de Reporters del Projecte Icària: Anna Alfranca, Júlia Bagaria, Berta Carrión, Lluc Coderch, Nora Cortada, Otger Cortada, Baldiri Isach, Aida Jiménez, Romeo López-Bonet, Elna Masoliver, Elisenda Monturiol, Ona Mayné, Ariadna Romans, Max Turró Maquetació: Albert Alegrí i M. Àngels Vila