ÍNDEX Editorial 4 Recull d'imatges dels 50 anys del Monturiol 5 Què diu la gent sobre l'institut? 6 L'institut Reptes científics al Projecte Icària 7 Premiats al Concurs Kabua de Barcelona 8 Entrevista a la Gabi Gómez 10 Entrevista a la Mar Ferrer 12 Èxits als Jocs Florals 15 L'AFA i la parada de Sant Jordi 20 La ciutat Entrevista a Meritxell Garrido (Saló dels Oficis) 21 Entrevista a Jaume Delclós (60 anys del CEE) 23 Entrevista a Daco 25 Entrevista a Pau Subirós 28 El Molí de l'Anguila 31 Paper o pantalla? 32
Amb aquest número tanquem un any de celebracions, un curs ple d'emocions, de records i d'homenatges. Des del primer moment el centre va tenir clar que la festa dels 50 anys havia d'arribar a tota la comunitat Monturiol. Per això, al marge de l'acte més protocolari que va servir per donar el tret de sortida a la celebració del 50è aniversari el 6 de setembre, al llarg del curs hi ha hagut moments per a tots: des de les portes obertes per als antics professors (que es va tancar amb una arrossada on el passat i el present del claustre van remememorar grans moments de la història del centre), passant per les portes obertes adreçades a antics alumnes i culminant les activitats organitzades pels i per als alumnes actuals des dels diferents departaments al llarg de tot el curs acadèmic. L'espai de la revista és insuficient per recollir l'activitat frenètica que ha acompanyat la commemoració, però a les nostres xarxes n'heu pogut fer un seguiment al detall. Tanmateix, des d'aquí us convidem a entrar als enllaços a vídeos que acompanyen alguns dels articles. Si ens llegiu en la versió en paper, us animem també a entrar en la revista digital per no perdreu-se'n cap detall. Esperem que l'esperit de germanor d'aquests mesos cotinuï ben viu i sigui la motivació perquè des de tots els departaments es continuï incentivant la participació en els múltiples projectes que fan arribar l'empremta del Monturiol molt més enllà dels nostres murs. Les paraules que, gràcies a les mans de les nostres professores d'educació visual i plàstica, decoren la part interna del nostre portal lateral i les grans lones que pengen a les façanes de l'edifici ens recordaran durant molt temps els valors que estem orgullosos de fomentar entre tota la comunitat educativa. Gràcies a tots i per molts anys!
EDITORIAL
Una de les accions destacades dins d'aquests darrers mesos de celebració ha estat la instal·lació de dues imponents pancartes: una a l'edifici d'ESO i Batxillerat i una altra a l'edifici de Cicles Formatius
"Com està el pati". Vídeo de percussió corporal. Contribució de l'alumnat de Música pels 50 anys del Monturiol.
CELEBREM ELS 50!
El departament de ViP va fer la seva aportació pintant el portal lateral amb paraules que recorden els valors del nostre centre
Diferents moments dels actes de celebració que s'han fet al llarg del curs
EN FEM 50. QUÈ HI DIU LA GENT DEL MONTURIOL?
Com que aquest any el nostre centre fa 50 anys, hem decidit entrevistar diferents alumnes, professors i altres membres de la comunitat Monturiol. La majoria d'alumnes ens han respost que el que més els agrada de l’institut és la cantina i el companyerisme. Pel que fa als professors, han comentat el bon ambient que hi ha en general, i entre alumnes i docents. Pel que fa a la tria d’instituts, molts dels alumnes van triar ells de venir aquí, o bé perquè els tocava o bé perquè hi tenien familiars. Molts dels professors ja hi havien treballat darrerament i els havia agradat molt, i per això també van demanar tornar a treballar en aquest centre. Ens interessava saber si hi havia alguna cosa del centre a millorar, i el que més va sortir va ser el mobiliari, ja que hi ha algunes coses en concret que estan gastades. Aprofitant la commemoració dels 50 anys, volíem saber si algú tenia alguna proposta més per fer; ens van comentar de fer algun altre mural o algun pica-pica amb els alumnes actuals.
REPTES CIENTÍFICS AL PROJECTE ICÀRIA: ESTUDIANTS COMPROMESOS AMB EL MEDI AMBIENT
A Icària, durant el curs 2024-25, hem engegat un projecte científic que ens ha permès treballar i entendre l’impacte que causa el canvi climàtic a les ciutats. És una evidència que, en el darrer segle sobretot, a la majoria dels països del món s’ha produït el fenomen de la urbanització, és a dir, un èxode rural del camp a les ciutats. Això ha fet que pobles i ciutats s’hagin expandit tant de forma horitzontal com vertical. D’altra banda, la humanitat ha mantingut la tendència a créixer a nivell tecnològic i econòmic amb una clara dependència de les fonts d’energia fòssils, com ara el petroli. El desenvolupament econòmic ha comportat una major capacitat de consum de la gent de molts països, fent així que l’ús de petroli i derivats augmentés d’una manera dramàtica. La crema de combustibles fòssils suposa una emissió a l’atmosfera d’una gran quantitat de diòxid de carboni (CO2), entre altres gasos, que causen un fenomen conegut com a escalfament global. El còctel format per ciutats cada vegada més grans i l’escalfament global causa un efecte conegut com a “Illa de calor”. Això és perquè les estructures construïdes per l’home tendeixen a absorbir la calor del sol durant el dia, fent que costi més de dissipar-se, i mantenint les temperatures de forma constant per sobre de les de l’entorn no alterat per l’ésser humà. Aquest ha estat l’objectiu del projecte científic d’Icària al llarg d’aquests darrers mesos. A l’inici vam dur a terme alguns experiments i vam fer cerca d’informació per entendre que el canvi climàtic és real, que és causat sense cap mena de dubte pel CO2, i que a les ciutats l’estructura dels edificis i la forma de construir en general no s’ha fet tenint present la problemàtica del canvi climàtic.
UN ANY MÉS EL CONCURS "KABUA, JOVES PER CANVIAR EL MÓN" HA PREMIAT TREBALLS DELS NOSTRES ALUMNES D'ICÀRIA
Foto dels finalistes. (Font: Plataforma Kabua)
La plataforma d'acció social Kabua organitza des de fa uns anys un concurs de vídeo, al qual van incorporar el curs passat una modalitat de còmic, per a joves de 12 a 18 anys: "Joves per Canviar el Món". En l'edició d'enguany els temes plantejats han estat els següents: Salut mental Identitat i gènere Discriminació racial Relacions sexoafectives Des del Projecte Icària s'han presentat diversos treballs en les dues modalitats del concurs i, un any més, hem aconseguit situar-nos entre els finalistes en la jornada de lliurament de premis, que aquest curs s'ha celebrat a Barcelona el dissabte 24 de maig. Cal destacar que en la modalitat de Còmic, els nostres representants, Pere Isach i Ariadna Romans, han obtingut el 1r i el 2n premi. Enhorabona als nostres artistes, tant als finalistes com a la resta de participants, per la creativitat i la gran feina feta a partir de la reflexió sobre temes que afecten la nostra societat.
Un cop enteses totes les circumstàncies que hi ha darrere el canvi climàtic, vam fer una sortida per Figueres per comprovar com n’estava de preparada la ciutat per fer front a un més que probable escalfament en els pròxims anys i dècades. Durant la sortida vam recollir evidències de tota classe, algunes de bones (carrers amb arbrat important que proporciona ombra, expansió dels carrils bici…) i d’altres de dolentes (edificis molt alts, en especial al centre, que no tenen cap mena de protecció solar, gran quantitat de cotxes de combustió i pocs punts de recàrrega per a vehicles elèctrics...). Finalment, per posar de manifest que una ciutat més ben preparada pel canvi climàtic és possible, hem creat un mapa interactiu amb zones prioritàries d’actuació a la ciutat de Figueres. En cada punt del mapa hi ha una petita presentació o un vídeo divulgatiu en què expliquem què hem detectat com a aspecte a millorar i una proposta per solucionar-ho. Esperem poder fer arribar els nostres treballs a algunes escoles del nostre entorn i a l’Ajuntament de Figueres durant el proper curs.
ENCARA NO TENS EL BOC'N'ROLL DE L'INSTITUT? EDICIÓ 50 ANYS DISPONIBLE AL TPV!
Diferents moments de l'acte de lliurament de premis. (Font: pròpia i Plataforma Kabua)
Durant quants anys de la teva vida has estat professora del Narcís Monturiol? Doncs gairebé 40 anys! Quan va ser l’última vegada que vas estar a l’institut? I la teva darrera classe? Tot i estar jubilada, encara vinc sovint per l’institut. Segueixo vinculada a la biblioteca o al Club de Lectura de professors i qualsevol excusa és bona per tornar-hi, com, per exemple, aquesta entrevista! Pel que fa a la meva última classe com a docent en actiu, la recordo molt bé: va ser en un 4t d’ESO i els alumnes no sabien que era la meva última classe, però jo sí. Em va fer molta pena: em va costar contenir-me i no plorar! Com eren els alumnes de la primera època? A classe hi havia molts més alumnes, i al principi eren molt complicats, però després ja eren trempats. Maduraven... com ara! Estàs orgullosa de tu mateixa en veure que la biblioteca porta el teu nom? Em va fer molta vergonya quan ho vaig saber i en l’acte sorpresa que se’m va fer m’hauria amagat! Encara ho he de pair! Però la realitat és que estic molt contenta i emocionada: és un regal que em va fer molta il·lusió perquè el Monturiol és com la meva segona casa. Per què la biblioteca porta el teu nom? Bona pregunta! Ningú m’ho ha explicat… Suposo que perquè és un espai que sempre he estimat molt, que sempre se m’hi ha vist i, és clar, perquè n’he estat la responsable uns quants anys. Sobre la biblioteca, cal dir que aquest institut, des dels inicis, va apostar per fer realitat un espai així, a diferència de la majoria de centres els quals, fa anys, no ho contemplaven. Això diu molt de l’institut! Ens agradaria saber la raó per la qual encara dones aportacions al nostre institut tenint en compte la teva jubilació... Perquè el Monturiol és com la meva segona casa, venir a la biblioteca és com tenir un contacte amb l’institut. Costa desvincular-se d’una cosa que t’agrada molt. Tens relació amb els altres professors? Sí, ja ho crec que sí, amb els professors actuals, així com amb gent amb qui fa molts anys vam coincidir a l'institut.
“NO POTS OBLIGAR UN NEN A LLEGIR, L’HAS D’ORIENTAR”
Entrevista a Gabriela Gómez, exprofessora de Llengua i Literatura al Monturiol i responsable durant molts anys de la biblioteca, que ara porta el seu nom.
T’agradaven les primeres classes que vas fer? Les meves primeres classes van ser a Banyoles, Va ser un moment molt graciós perquè en aquells temps jo ensenyava a FP i els alumnes eren gairebé més grans que jo. L'anècdota d'aquells meus primers dies com a docent és que vaig arribar al centre i el conserge, per error, es pensava que jo era alumna... En quins instituts has treballat durant aquests anys? Un any a Banyoles, i després ja vaig treballar sempre aquí. Quan vaig arribar al Monturiol em vaig quedar sorpresa: era un gran institut quan es va inaugurar, era molt maco. Va ser un gran canvi. Per tant, et va agradar més el Monturiol? Era diferent, perquè a Banyoles, era en un pis, era un espai molt petit, les classes eren com dormitoris. T'hauria agradat treballar a altres instituts? A mi, a l'inici, em deien que el millor era tenir alumnes de batxillerat, en comptes dels d'FP que tenia. Jo, però, sempre m’estimava molt tot l’alumnat del Monturiol. M’agradava la seva manera de ser, i sempre m’ha agradat estar envoltada tant d'alumnes d'ESO com d'FP. Alguna vegada havia pensat de conèixer altres centres, però no seriosament, no tenia plantejat canviar de centre, atès que si estàs molt bé a un lloc... Quina és l’experiència més bonica que has tingut en la teva professió? He tingut moltes experiències maques; he plorat més d’una vegada... És molt maco quan et trobes un alumne al carrer i tens l’oportunitat de parlar-hi i et venen tots els records d'immediat. Fer-te professora va ser una decisió vocacional o va ser per una altra raó? Ho tenia molt clar des de feia molt de temps, des de ben jove. Aquesta professió sempre m'ha agradat i la vaig exercir pel meu gust. Va ser complicat el teu trajecte per convertir-te en professora? No, suposo que com que ho tenia tan i tan clar... De seguida em vaig preparar i presentar a les oposicions i, ja ho veieu... tota una vida a les aules i ben contenta per la decisió escollida!
Conversa amb Mar Ferrer, professora jubilada de Cicles Formatius
“ENSENYAR ÉS MOLT MACO I JO, DEL MONTURIOL, ME N'ENDUC MOLTS I MOLTS DE RECORDS”
Imatge de la Mar amb les reporteres d'Ictinews durant l'entrevista
Amb la Mar vam parlar dels canvis en la formació professional, de les seves vivències, de la vocació... Mar, com eren els cicles abans? Abans la formació durava 5 anys i a cada cicle hi havia moltes assignatures, no com ara, que tots els cicles estan més simplificats. També hi havia la formació electrònica i administrativa i aquí, al Monturiol, era l'únic lloc on es feien cicles. Vas acabar la teva trajectòria com a docent impartint la mateixa matèria amb què vas començar? No, perquè pràcticament cada any s’havien de fer formacions i, per aquest motiu, tocava diferents matèries, mai em vaig quedar amb una assignatura concreta. Sempre ha estat necessari conèixer els canvis que permanentment hi ha hagut en el currículum de cicles formatius. Per poder arribar a treballar aquí, què vas estudiar? Vaig estudiar i em vaig especialitzar en dret i advocacia. Aquí, tots els docents s’han esforçat amb les seves carreres i jo, des de petita, vaig aprendre que cal esforç per aconseguir allò que et proposes. Com et van afectar els canvis d’escolarització a Europa al llarg dels anys? Va ser un gran canvi per a mi. Per exemple, abans no teníem ordinadors, tot s’havia de fer a màquina i després fer fotocòpies per als alumnes. Tampoc hi havia projectors. Les tecnologies han canviat a favor de tothom, t’ho havies d’apuntar tot a mà, assistències, la llista d’alumnat… Et va fer pena marxar de l’institut? Sí, al final ho enyores, ja que jo he pogut escollir la meva feina: he pogut fer el que sempre m’ha agradat, ensenyar és molt maco i jo, del Monturiol, me n’enduc molts i molts de records.
La Mar Ferrer ha estat una professora molt important per a la nostra institució: després d’haver ensenyat aquí durant molt anys es va jubilar a finals del curs passat. Coincidint amb el cinquantenari del centre, vam decidir fer-li una petita entrevista per recordar moments viscuts i donar mèrit a totes les seves ensenyances a l'alumnat de cicles formatius.
FOTO
L'institut actual ha canviat molt de quan tu vas entrar-hi. T'agraden aquests canvis o preferiries la infraestructura d’abans? Sí, tot ha canviat bastant. Abans, la cantina era on ara hi ha consergeria. La sala d’actes era on hi ha l’actual biblioteca i allà s’hi feien exàmens. El pati ha canviat perquè s’hi ha afegit mobiliari. Els canvis comentats, entre molts altres que podríem afegir, han estat per créixer i fer millor el centre. Per tant, l’institut, en temes d’infraestructura, ha crescut en quantitat i qualitat, i això és bo. La Mar de la nostra edat, què tenia pensat de fer? Pensava en medicina, enginyeria, però si hagués tingut un altre suport probablement hauria fet ciències. Finalment vaig fer lletres, on no necessitava tanta ajuda com per a les altres, però sempre vaig tenir clar, gràcies als meus pares, que sempre s’ha d’estudiar. La meva mare portava una fàbrica i era molt treballadora, sempre l’ajudava, amb 14 anys a Lleida anava a collir fruita. Sempre vaig estar motivada i vaig tenir molt clar d’estudiar pel que vull. Creus que els alumnes han anat canviant amb el temps? Han anat canviant bastant perquè la societat canvia, noto que no hi ha l’educació i respecte a la gent gran com hi havia abans. Tot ha anat canviant: abans si pujaves a l'autobús la teva mare et feia aixecar per la gent gran. En canvi ara, en general, això s’ha perdut i, clar, és molt tristque no es prioritzin certes coses que abans sí. Et sents orgullosa d'on has arribat? Me'n sento molt orgullosa, també perquè molts dels meus alumnes han aprofitat el seu temps. Penso que a la vida hi ha dificultats i pot ser trist pensar en aquells alumnes que s’han perdut i no has pogut fer-hi res, perquè tu has d'ensenyar bé amb la programació. Sempre he intentat animar a alumnes que potser no els anava gaire bé, de fer el que els agrada, em sembla molt important. Sempre, si poden, els profes del Monturiol se'n preocupen. Mantens relació amb altres exprofessors? Sí, és clar, vaig començar com la més jove, pero es fan amics i al final, poc a poc, entre esdeveniments i sortides, coneixes més gent. Actualment, encara estic als grups de Whatsapp del Monturiol.
La Mar, envoltada de companys, en el seu esmorzar de comiat
Estàs contenta ara que estàs jubilada? Estàs satisfeta amb totes les teves experiències laborals? Sí, estic contenta: ara tens temps per als teus hobbies, esports, veure a la familia, però he tingut bones experiències en general, per exemple, a l’aula d'acollida ajudava molta gent a aprendre el català; era tot un repte! Al llarg de la teva carrera t’has penedit d’alguna cosa? No, jo estic molt contenta. A vegades pel carrer em trobo exalumnes o els fills i és una experiencia maca; per a mi és important que t’agradi el que fas. Què recomanaries a la gent que vol estudiar? A veure, que no es desanimin, perquè estem en un món que tot canvia molt ràpid. I en una societat així de dinàmica t’has d'adaptar als canvis que hi haurà: s’ha d’aprendre a ser flexible i polivalent, sempre buscaran gent polivalent, és a dir, gent amb més habilitats personals i no només estudis. Però que tampoc descuidin mai el seu ambient personal, no tot és laboral. S’ha de ser sensible als canvis, però també s’ha de treballar amb la família. Si tens un objectiu profesional, t’hi has de dedicar; a vegades les famílies no ajuden, però sempre s’ha de fer el que de veritat vols i allò en què tinguis potencial. Sobretot, estimar-se a un mateix és important.
.
Aquest curs 2024-2025 els tradicionals Jocs Florals que l'institut organitza per Sant Jordi han estrenat format. Per tal d'assegurar l'originalitat dels textos i que tothom partís de les mateixes condicions, s'ha proposat una convocatòria presencial en què els participants prèviament inscrits al certamen van poder escriure el seu poema o relat a partir d'un motiu inspirador inicial (i utilitzant paper i bolígraf!). Amb motiu del 50è aniversari del Monturiol, els vam animar a inspirar-se en el nostre lema: "Seré un temerari, i el meu projecte, una il·lusió". Els textos es van haver de presentar signats amb un pseudònim i acompanyats d'una plica per identificar els guanyadors un cop feta la deliberació. La proposta va ser molt ben rebuda, tot i que va suposar una restricció a l'hora de presentar textos perquè es disposava d'un temps limitat per a escriure i es van haver de reduir les categories. Es va veure com un canvi necessari i positiu. Segur que el curs vinent repetirem (i millorarem!) la proposta i superarem els 35 participants d'aquesta convocatòria. Cal agrair a l'AFA del centre la col·laboració econòmica, que va fer possible, un any mes, premiar els guanyadors amb vals regal de Comerç de Figueres. El jurat del concurs, format pel professorat de Departament de Llengües de l'institut, va tenir feina per llegir els textos i decidir quins serien els premiats. Us podem assegurar que tenim un bon planter d'escriptors! El lliurament de premis va tenir lloc la diada de Sant Jordi en un petit acte obert a tot l'alumnat al pati de l'institut. Els guanyadors de les diferents categories van ser: ENGLANTINA Teo Cereijo (1r A) Pere Isach (2n C) VIOLA Estel Ricart (3r C) Ariadna Romans (3r D) FLOR NATURAL Sònia Ferrer (1r A BAT) Jana Illa (2n A BAT) Us convidem a llegir els textos premiats tot seguit.
ELS JOCS FLORALS DE SANT JORDI CANVIEN DE FORMAT
PREMIS JOCS FLORALS
ENGLANTINA (1r i 2n d'ESO) "Jan", pseudònim de Teo Cereijo (1r A) Un creador imagina una idea amb sentit. Potser el prendran per boig, o es fa ric en una nit. Un creador proposa, ningú sap què li han dit... Es complirà el projecte? Es pregunta ell amb neguit. Un creador construeix el seu projecte preferit, després d'intents funciona, i navega mars fins l'infinit. "Poma", pseudònim de Pere Isach (2n C) "ALES D'IL·LUSIÓ i ESPERANÇA" Hi havia una vegada... L'Anselm era un home molt i molt vell, ningú coneixia la seva edat, ni gairebé el seu rostre; sempre estava amagat a casa seva. Vivia en un poble, un llogaret, més aviat, d'unes quaranta persones, si fa no fa. Era un lloc tranquil, un oasi de pau, on la poca gent que hi vivia feia la vida al seu ritme, sense preocupacions ni estrès. Qualsevol altra persona diria qua allò era el millor que podia existir, però l'home vell, l'Anselm, no hi estava d'acord. L' Anselm era un inventor, un geni ignorat en un poble d'ignorants. O això és el que pensava, perquè ningú entenia quins motius devia tenir un home de la seva edat per estar-se tancat en un lloc fosc, en comptes de viure el poc que li devia quedar de vida divertint-se i fent tot el que volgués o hagués volgut fer. Ell, igual que gairebé tothom, tenia un somni, i aquest somni era volar. Envejava els ocells que planejaven al damunt de tot i tothom, i somiavaen sentir el mateix que devien sentir aquelles bèsties alades. Així doncs, ja feia anys que no havia perdut la seva determinació. Ho intentava un cop, i un altre, i un altre, i un altre, però mai hi havia resultat. Un dia qualsevol, un noiet d'uns vuit anys es va entrebancar a terra mentre corria i va anar a parar a la porta del senyor Anselm. Així és com el l'inventor va conèixer el seu "salvador", un nen petit. Es van fer amics inseparables, el nen era l'única persona a qui li interessaven els invents de l'Anselm. Això li va donar ànims per continuar amb la il·lusió més gran de la seva vida: volar. Els anys van anar passant, i el vell perdia l'esperança cada dia que passava. Quan tot semblava perdut, el jove li va donar un consell al vell, un consell que no narraré. Com podia ser que una persona tan jove pogués tenir una ment tan vella, tan plena d'infinita saviesa? Això és el que va pensar l'Anselm, i gràcies al noi va seguir endavant. Va crear unes ales gegants, amb un mecanisme molt complex. Aquest cop, l'Anselm creia que potser ho aconseguiria, després de tants anys, tota una vida sencera.
El jove i el vell van escalar una muntanya molt alta per veure el veredicte final. Era l'ultima il·lusió de l'Anselm. Es va llançar al buit i... el destí final del protagonista és cosa del lector: tu deicdeixes què passa a continuació, però el més important, el que de veritat compta, és que l'Anselm mai va perdre l'esperança, i això és el que més va importar al final. VIOLA (3r i 4t d'ESO) "Perla", pseudònim d'Estel Ricart (3r C) "EL MEU ESTEL" Jo sempre havia sigut la rareta de la classe, no tenia amics i no parlava mai amb ningú, crec que hi havia gent que es pensava que era muda i tot. L'únic moment del dia en què em sentia bé era a la nit, quan m'estirava i mirava les estrelles. Jo, des de ben petita, havia volgut tenir-ne una, una estrella per a mi sola, i des de feia un temps havia començat a crear desenes de prototips, maquetes i fórmules per crear la meva estrella, però res de tot això funcionava. Crec que tot això ho feia perquè m'havien explicat que la meva mare era allà, brillant cada nit, però sola, i jo volia passar una estona allà dalt per fer-li companyia. Fins que va arribar el dia de deixar casa meva: el meu pare havia canviat de feina, i ja no ens podíem quedar-nos-hi més, però també va ser el dia que vaig deixar de tenir por. Vaig agafar els meus estalvis i vaig pujar a un autobús cap al centre de la ciutat. Tothom que em trobava se'n reia de mi, molla i buscant una botiga que vengués estrelles. Però llavors ja no m'importava. Fins que finalment vaig trobar-la; una petita botiga on venien estrelles precioses, d'aquelles que exploten i fan colors al cel. En vaig agafar una i vaig tornar a casa meva. Ho havia de fer ara, o no ho faria mai, perquè si marxava, com trobaria l'estrella de la mare de sobre l'arbre del jardí? A la nova casa ella ja no hi seria. Així que vaig agafar la meva nova estrella, la vaig plantar a terra i la vaig encendre. Llavors, l'astre va pujar fins al cel i va fer una gran explosió de color vermell que em va recordar una càlida nit d'estiu, però no vaig fixar-m'hi, aquella era l'estrella més bonica que havia vist. Ara només esperava que la mare l'hagués vist des del cel i que sabés que mai més estaria sola. Després vaig veure com les espurnes finals del meu estel queien sincronitzades amb una llàgrima no sabria dir molt bé de què, però em vaig sentir feliç després de molt de temps.
"Mots encreuats", pseudònim d'Ariadna Romans (3r D) "ESPERANÇA" Estimada Clara, Fa tres mesos, des que em van tancar aquí, estic atrapada, les parets sembla que cada dia es fan més gruixudes. Vull sortir, et vull trobar, però poc a poc un dolor dins del meu pit em va consumint. Potser és per això pel que escric aquesta carta, encara que sé que no la rebràs. Vull que aquest full s'impregni d'esperança. Esperança que m'ajudi a no caure en la foscor. A vegades no sé si deliro, però et sento riure, parlar, plorar. Potser és perquè fa dies que no menjo, però tant me fa, em dona forces. He decidit enderrocar aquests murs, penso sortir i anar-te a buscar. Només espera'm vora el riu amb la teva cabellera castanya, que tant de temps dediques a pentinar, baixant-te per l'esquena, amb el teu vestit grogós, aquell que et vaig regalar. Et vindré a buscar, t'ho prometo. FLOR NATURAL (BAT i CF) "Galeta de xocolata", pseudònim de Sònia Ferrer (1r A BAT) "EL PAQUET QUE NO VA ARRIBAR" La Clara es va quedar bocabadada mentre sopava. No volia engegar la televisió, les notícies només parlaven d'assassinats. Pensava en ell. Feia dies que no en sabia res, no li contestava al telèfon i tampoc apareixia a casa. Abans de la desaparició, aquell dia, com cada matí, havien fet l'amor. Llavors ell va dir que marxava a buscar un paquet. Però mai més ha tornat, tot va quedar en un profund silenci. Durant els posteriors dies, la Clara va rebre al seu pis diversos paquets. El dilluns va rebre un preciós ram de flors que feia olor de maduixes acabades de collir. El dimarts, una corbata tan negra com el carbó que a la nit s'ocultava entre la foscor. Totes aquestes andròmines no li van causar cap pensament neguitós. Es pensava que algú s'havia equivocat d'adreça.
Fins que es va aixecar de la taula i va anar a veure a l'entrada de casa si avui havien deixat algun paquet. Li va venir un tremolor al cos; allà al terra hi havia un vidre amb unes paraules pintades d'un color vermell roent: "Adéu. Firmat: Joel". Li van venir tot de preguntes al cap: -"En Joel, la meva parella, per què em deia adéu?" Sense pensar-ho dues vegades va agafar l'abric i va sortir corrents de casa sense rumb. De sobte, va ensopegar. Va observar al seu voltant i va veure gotes de sang per terra, una pistola i un paquet. El va obrir i hi va veure un anell de compromís amb unes lletres gravades: "Seré un temerari, Clara". Llavors, ho va entendre tot. "Entramuntanada", pseudònim de Jana Illa (2n A BAT) "ENTRE PLORS I FLORS" Estirat al meu amagatall observo la gent que em passa pel davant. La majoria duu cares llargues, fins i tot adornades amb llàgrimes, que semblen reflectir dolor i tristesa a causa d'alguna situació de la qual tots en semblen víctimes. Veig passar famílies, gent solitària, joves i vells... Em fixo que molts d'ells duen flors de tota mena (mai n'he sabut els noms, però puc observar una gran varietat que deu haver omplert les caixes de les diverses floristeries del poble). És una mica estrany veure-ho tot des de la meva perspectiva. A més, el company del costat està més quiet que una estàtua i, tot que li ho he preguntat, no es mostra gaire disposat a fer-me companyia en la meva activitat... Ben mirat,sempre he estat una persona amb molta gosadia i no he tingut mai gaires acompanyats en les meves aventures, així que no em sorprèn trobar-me, un cop més, sol davant una situació. De cop, s'atura una noia a poca distància del meu amagatall. Plora i em mira, però no em veu. Duu unes flors de les quals sí que me'n sé el nom: unes roses que deixa amb delicadesa al petit balconet del meu habitatge mentre es lamenta i repeteix reiteradament que em troba a faltar, que soc massa jove per marxar, i que no hauria d'haver estat tan atrevit. Llavors ho entenc tot. Recordo els dies previs, les advertències de la gent. Aleshores, recordo el comiat, el trajecte i l'escalada de la muntanya. Hi ha un tram del qual tinc un record més aviat borrós, però finalment recordo el desnivell, la caiguda, els crits... I els seus ulls, els mateixos que m'estan mirant ara amb una brillantor diferent de la que havien tingut sempre, ja que aquest cop és de tristesa. I comprenc la situació, el lloc que em pertoca i el perquè de les cares llargues. És curiós observar la vida des de la mort, però ho vull seguir fent. Qui diu que des d'un nínxol no es pot seguir sent temerari?
COL·LABORACIÓ DE L'AFA EN LES ACTIVITATS DE SANT JORDI
Un any més, l’AFA del Narcís Monturiol ha tingut el plaer de col·laborar amb l'Institut en una nova edició de Sant Jordi, aportant tot el necessari perquè la jornada esdevingués un dia rodó. Gràcies a tots els alumnes, professors, tutors i coordinadora de 4t d’ESO això ha estat possible. Com? Doncs fent una gran feina dies abans de la data, preparant tot el que calia per assegurar l’èxit d’un dia tan assenyalat, i evidentment, durant la diada. La veritat és que tot va sortir perfecte. Enguany l’afluència de públic i les vendes han estat molt superiors a l'edició anterior, gairebé doblant la xifra del 2024. Malgrat això, el benefici final ha estat molt semblant al de l’any anterior, atès que el preu de partida de la rosa ha estat més baix. Tot i això, l’AFA ha fet una aportació econòmica extra per arrodonir la xifra final i així poder ajudar una mica més a finançar el viatge final de l’alumnat de 4t d’ESO. Com a novetat, aquest any, s'ha muntat una parada a l'institut. Alumnes i professors van ser-hi i van vetllar perquè tot funcionés molt i molt bé, de manera que aquesta opció segur que es repetirà els pròxims anys. Des de l’AFA, volem donar les gràcies a tothom qui es va implicar amb la jornada i va fer equip amb nosaltres, la junta de l’AFA i els membres col·laboradors. En efecte, podríem qualificar el Sant Jordi 2025 com un èxit total! Volem aprofitar l'ocasió per animar les famílies a participar en el dia a dia de l’institut, tot formant part de l’AFA, tant de la junta com del grup de col·laboradors. Segur que, com més serem, cada vegada serem més visibles al llarg del curs i podrem donar continuïtat a tasques que ajuden molt els nostres filles i fills.
L'AFA de l'institut ens ha fet arribar aquest text on fa balanç de la seva participació en la Diada de Sant Jordi
Entrevista a Meritxell Garrido, directora de la Fundació del Oficis
La Fundació dels Oficis és una entitat nascuda el 2007 a l'Alt Empordà amb l'objectiu de promoure la formació professional i donar valor als oficis tradicionals. La Fundació va ser impulsada per un grup d'empresaris locals que detectaven una manca de personal qualificat en oficis essencials i van decidir crear una escola-taller per formar joves en aquestes disciplines.
El Saló dels Oficis és una iniciativa destacada de la Fundació, organitzada conjuntament amb l'Ajuntament de Figueres. La primera edició va tenir lloc el 2020, i des de llavors s'ha celebrat anualment. La cinquena edició es va dur a terme els dies 11 i 12 de març de 2025 al recinte firal de Figueres, amb la participació de més de 1.800 estudiants de 4t d'ESO i la col·laboració de 36 empreses i entitats públiques i privades del territori. Quan i com va néixer la idea de crear el Saló dels Oficis? La idea també va sorgir al Monturiol, en plena pandèmia. El primer Saló el vam fer l’any 2020 al Castell de Sant Ferran. És un esdeveniment molt especial, perquè es poden veure de prop tots els processos, les màquines i el funcionament real dels oficis. Quins objectius us vau plantejar amb aquest esdeveniment? L’objectiu principal era apropar els oficis als joves, que poguessin veure'ls en directe i entendre millor què implica cadascun. Volíem despertar vocacions i mostrar que hi ha moltes opcions més enllà del batxillerat. Com ha evolucionat el Saló al llarg de les seves cinc edicions? Una evolució molt significativa va ser a la 4a edició, quan van començar a venir els alumnes directament al Saló. Abans érem nosaltres qui anàvem als instituts a explicar què era. Ara, els alumnes venen més preparats i amb una idea clara del que els interessa. Quines novetats heu introduït en l'última edició per millorar l'experiència dels participants? La gran novetat del 2025 ha estat el treball previ d’orientació. Hem fet una feina important perquè els alumnes entenguin què trobaran al Saló i quines opcions tenen segons els seus interessos.
EL SALÓ DELS OFICIS
Per a més informació: https://fundaciodelsoficis.com/ https://www.salodelsoficis.cat/
Com treballeu amb els centres educatius per fomentar la formació professional? El treball conjunt funciona molt bé. Tenim contacte directe amb els caps dels cicles formatius i ens trobem per valorar i millorar les propostes. Des de la Fundació organitzem el Saló, però qui realment l’omple de contingut són els instituts. A més, anem als centres per explicar als alumnes què trobaran i com aprofitar-ho. Quins són els principals reptes que veieu en el futur de la formació professional a la comarca? Un dels reptes més grans és créixer en oferta de formació professional i millorar molt l’orientació. Des de la Fundació volem trencar amb la idea que, si tens bones notes, has d’anar a batxillerat, i si no, a FP. La FP també és una molt bona opció i s’ha de valorar com es mereix. Teniu previst expandir les activitats de la Fundació a altres territoris o sectors? De moment, no. L’ Alt Empordà ja és un territori amb molta feina a fer, i volem centrar-nos a fer-la bé aquí. Què és el que més us motiva en la vostra tasca al capdavant de la Fundació? El que més em motiva és el contacte directe amb els instituts i les empreses. Quan veus que tots anem a una, que fem equip, és molt bonic de veure. Quin consell donaries als joves que tenen previst cursar una formació professional? Que mirin totes les opcions i que pensin realment què els agrada. No es tracta només de seguir una via perquè “toca”, sinó de trobar allò que els motiva de debò. Com veieu el futur dels oficis tradicionals en un món cada cop més digitalitzat? Els oficis tradicionals tenen molt de futur. S’estan modernitzant molt, i la clau és fer entendre als joves que darrere de qualsevol tecnologia hi ha persones. Per exemple, algú ha d’arreglar les màquines d’Amazon. Tens alguna anècdota divertida o emotiva del Saló dels Oficis? Una de les coses més maques és quan a les tutories, després del Saló, alguns alumnes venen a saludar-te i et comenten la seva experiència. És molt emotiu veure com els ha impactat positivament. Què és el que més t’agrada del dia del Saló? Veure que tot funciona. Que la gent arriba, que els busos són puntuals… tot allò que sembla que no passarà, però que acaba sortint bé. I veure les cares de sorpresa dels joves. Com reacciona la gent jove quan descobreix oficis que no coneixia? Molts s’adonen que hi ha tot un món desconegut. A vegades no saben ni que existeixen determinats oficis, i quan els descobreixen se’ls obre un ventall de possibilitats. És molt gratificant veure aquest moment de descoberta.
Quants anys fa que n'ets president? Doncs uns 6 anys, des del 2019, però jo al CEE hi he estat vincultat durant tota la meva vida. Com és el procés de selecció del president? T’hi vas presentar voluntàriament? M’hi vaig presentar voluntàriament, envoltat d’un grup de gent molt trempada i amb moltes ganes de fer coses en nom del CEE. Quan eres petit, hi anaves, al CEE? Sí, fa 42 anys hi vaig començar a anar, al grup infantil, amb en Josep Espigoler i la Lourdes Pont com a monitors. El CEE era una mica més salvatge que ara; encara que plogués, les excursions es tiraven, igualment, endavant. Ara això ha canviat molt: si hi ha previsió de pluja, les excursions s’anul·len. Què fa el CEE al llarg de l’any? El CEE organitza excursions i actes per donar a conèixer el nostre territori (concretament a la Garrotxa i l’Alt Empordà). Abans es feien més coses que ara perquè no hi havia tanta burocràcia, pel que fa a temes legals. En resum: el CEE busca compartir coneixements entre petits i grans. Al llarg de cada “curs”, tenim programades quatre grans festes: la Festa Bassegoda, l’Alberada, la Mostra de Muntanya i Aventura de Figueres i el Concert de Muntanya. Teniu activitats especials pensades per celebrar aquests 60 anys? Vam començar amb la projecció del documental dels 60 anys sota la imponent cúpula del Museu Dalí. I com que va tenir molt d’èxit el vam tornar a passar a la Cate de Figueres. També estem fent unes banderoles, que es diuen “60 anys, 60 racons”, amb l’objectiu de marcar 60 punts de la comarca (camins, refugis, ermites…) perquè la gent hi pugui anar. Al llarg de tots aquests anys, des del CEE, ha anat arreglant moltes rutes, la gent ha de poder gaudir de la muntanya. Tancarem la celebració dels 60 anys amb un sopar d'aniversari. Què és el que més t’agrada del CEE? Dues coses molt importants: la seva gent i la idea de l’excursionisme com a cultura. Si poguessis millorar alguna cosa, què seria? Permetre que més gent es pogués sentir encara més còmode a dins del CEE. És a dir, que se’l fes més seu. Estàs orgullós de tot el que heu construït durant tots aquest anys? I tant, molt orgullós. Crec que el CEE ha fet que la comarca sigui millor. Diries que l’entitat té el reconeixement que li pertoca a la ciutat? Sí, recentment ens han guardonat en l'àmbit de l’esport pels 60 anys, pero he de dir que el CEE no busca el reconeixement de les institucions. Només busquem fer les coses ben fetes. Per concloure, volem que, amb una frase, ens defineixis què és, per a tu, el CEE: El CEE és una manera de viure. L’Amaia i la Berta, reporteres del Projecte Icària i també molt coneixedores del que és el CEE, el defineixen com “una manera d’escapar-se de la rutina” i una “gran oportunitat de perdre’ns per la muntanya, un espai de llibertat”.
EL CENTRE EXCURSIONISTA EMPORDANÈS FA 60 ANYS
El Club Excursionista Empordanès és un centre que es dedica, majoritàriament, a promoure activitats de muntanya: excursionisme, escalada, esquí i bicicleta de muntanya. També ha promogut la creació d’itineraris de senders per donar a conèixer patrimoni comarcal i d’infraestructures de suport (refugis lliures). Duen a terme totes les activitats amb caràcter totalment voluntari i sense ànim de lucre. L’entitat està formada per diverses vocalies que permeten que la base social de l’entitat pugui gaudir de les activitats que s’organitzen. La seva creació va ser el 1965, per tant, aquest any compleixen 60 anys, una bona excusa per entrevistar el seu president, en Jaume Delclós.
Què és el que més t’agrada del CEE? Dues coses molt importants: la seva gent i la idea de l’excursionisme com a cultura. Si poguessis millorar alguna cosa, què seria? Permetre que més gent es pogués sentir encara més còmode a dins del CEE. És a dir, que se’l fes més seu. Estàs orgullós de tot el que heu construït durant tots aquest anys? I tant, molt orgullós. Crec que el CEE ha fet que la comarca sigui millor. Diries que l’entitat té el reconeixement que li pertoca a la ciutat? Sí, recentment ens han guardonat en l'àmbit de l’esport pels 60 anys, pero he de dir que el CEE no busca el reconeixement de les institucions. Només busquem fer les coses ben fetes. Per concloure, volem que, amb una frase, ens defineixis què és, per a tu, el CEE: El CEE és una manera de viure. L’Amaia i la Berta, reporteres del Projecte Icària i també molt coneixedores del que és el CEE, el defineixen com “una manera d’escapar-se de la rutina” i una “gran oportunitat de perdre’ns per la muntanya, un espai de llibertat”. Si voleu saber-ne més, podeu entrar a la seva pàg ina web: https://www.cee.cat/
"L'EMPATIA és fonamental en qualsevol professió" Entrevista a Josep Maria Dacosta, "Daco", fan i fotògraf dels nostres pastorets: "Els Pastorets del Monturiol són molt fotogènics"
Josep Maria Dacosta i Oliveras és un biòleg, escriptor, fotògraf, naturalista i divulgador de la natura i de la cultura de l’Empordà. Treballa al Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya, però també imparteix classes de formació universitàries i és un ciutadà compromès que participa en molts projectes i activitats. A finals de curs, concretament el dia 25 de maig, vam tenir el plaer de rebre’l a l'institut i fer-li una entrevista. Com va començar el teu interès en l’àmbit de la ciència i la natura? Molt fàcil: pel fet que vivim en un lloc privilegiat, en distàncies molt curtes podem observar bons paisatges, com el Cap de Creus, els Aiguamolls, les muntanyes de l’Albera… tenim diversitat natural i cultural. Això em va incitar a aprendre més sobre aquests temes. Quants anys portes a la teva feina? Vaig acabar els estudis de biologia el 1986, però he treballant en àmbits ben diversos: en un banc, com a professor, fins a ser funcionari de la Generalitat. Cal tenir clar que al llarg de la vida la nostra feina anirà canviant i que hi haurà molts canvis en el futur; jo ja ho he experimentat. Quin diries que va ser el teu primer projecte? Creus que el teu treball ha evolucionat molt amb el pas del temps? El meu primer projecte de divulgació va ser un “Quadern de geòleg”, una proposta perquè les persones que anaven per Figueres poguessin identificar els tipus de roca i altres materials que s’hi poden trobar. El que tinc clar és que abans de fer un projecte, s’ha de tenir una idea clara de què es vol, per tal de no dispersar-se. Com et sents al teu àmbit de treball? Crec que tots ens hem de sentir professionals: a qualsevol lloc on participem diàriament ens hem de posar al lloc de la persona que tenim al davant. El mateix a la feina, un sempre s’ha de posar en el lloc de l’altre: del client, del professor, de l’alumnat… Això s’anomena empatia i jo crec que és fonamental en qualsevol professió.
A què et dediques exactament? La meva feina al departament d’Agricultura consisteix a ajudar als pescadors a obtenir ajuts i vetllar perquè el medi marí es danyi menys. És a dir, es tracta de fer-los arribar ajuts que provenen d’impostos com per exemple l’IVA, que va a una bossa general per després ser distribuïda en diferents parts. De fet, jo ajudo amb la paperassa per sol·licitar aquests ajuts a la Generalitat. També faig classes a alumnes més grans que vosaltres i observem escenaris de la geologia: plantes, cultures… i barregem això amb l’excursionisme científic i fins i tot treballem la literatura. En resum: aquesta barreja de burocràcia als matins i activitats diverses per als vespres és divertida. Estàs orgullós de la teva feina i del que has aconseguit? Estic orgullós perquè tots tenim o hauríem de tenir una vocació de servei per ajudar a la gent. Així que sí, estic molt orgullós d’ajudar la gent a fer tràmits que els poden ser complicats. Creus que és inevitable fer un mal ús de les eines que tenim avui dia? Tens objectius personals per a contribuir a l’ajuda contra el canvi climàtic? Les nostres eines són les que són i nosaltres els donem el sentit que volem; per exemple, un cotxe ens pot servir per fer trajectes útils, com anar de viatge o anar a treballar, o per fer trompos i altres irregularitats, és a dir, es pot utilitzar per al bé o per al mal. Com poden afectar aquestes eines al canvi climàtic? Un exemple: les xarxes i la intel·ligència artificial tenen un cost amb el medi ambient. Comporten una gran despesa d’energia elèctrica; és per això que és important no abusar d’aquestes eines, sinó que no hem de quedar-nos sense preguntar a professors o a altra gent que ens pugui compartir el seu coneixement. Mai ha de faltar el seny i la consciència. Què opines del fet que els Estats Units no vulgui col·laborar en la lluita contra el canvi climàtic? Això és difícil dir-ho de manera simple. En el món tenim una crisi climàtica i socioeconòmica. Molta gent d’Amèrica del Sud emigra als Estats Units i es troba que allà hi ha molta pobresa. Per això han votat Trump, perquè els ha promès que ell els traurà de la pobresa. I argumenta que, si s’abaixen les emissions, les empreses no treballaran millor, hauran d’invertir molt i, en conseqüència, no guanyaran els diners que els pertoquen. Resumint: això el porta a la negació del canvi climàtic per motius d’interès econòmic. "Trump nega el canvi climàtic perquè creu que la lluita en contra dels seus efectes afectarà l’economia dels Estats Units".
El teu interès per la natura et ve des de petit? A mi sempre em va semblar interessant observar com passaven les coses al voltant en la natura. Penso que és important estar segur del que t’agrada i del que vols fer. Deixeu-me posar un exemple: la motivació que tenen els vostres professors per fer els Pastorets és enorme tenint en compte les hores d’assaig. Tenen una motivació perquè ho passen bé i ho fan passar bé i perquè els diners recaptats per aquestes obres sempre acaben invertits en l’institut, en la millora d’espais com la sala d’actes o la sala de professors. Alguna reflexió sobre el canvi climàtic? Opino, per exemple, que, en general, la roba és massa barata, bàsicament perquè es fabrica en països on la gent no cobra el que hauria de cobrar, com a Bangladesh, on les fàbriques no tenen cura mediambiental. Però la indústria de la moda és un negoci i la gent es deixa portar… Al final, quantitats extremes de roba acaben abocades en deserts on hi ha productes que mai han sigut utilitzats i que mai ho seran. Malgastem la roba: hauríem de tenir-ne menys i evitar caure en el consumisme que fa que la roba hagi de canviar cada temporada i que en comprem més i més. Estem en una civilització en què tot va més ràpid (fast fashion, fast food…), i perquè sigui ràpid s’abusa del plàstic i materials d’un sol ús. I de la mobilitat elèctrica, què en penses? El cotxe elèctric, com sabem, és més car d’adquirir-lo. Tot i que és veritat que es donen ajuts per poder comprar-los, encara no hi ha carregadors per a tota la gent ni prou ràpids. I, com dèiem, avui dia perquè alguna cosa funcioni i sigui motivadora, cal rapidesa, que sigui barat i que sigui divertit, sense maldecaps. A part de la teva afició per la ciència, tenim el regal de les mítiques fotos que fas, temporada rere temporada, als Pastorets del Monturiol. D’on surt aquesta afició? Abans quan feies una fotografia la feies amb un rodet amb el qual no podies veure els resultats fins a portar-lo a una botiga on revelaven les fotos i les veies un cop haver pagat uns diners. Ara, vas amb tot aquest món digital i dius “jo vull fer una fotografia on surti aquest personatge”, i això ara té un cost 0, pots captar un munt d’imatges, veure-les a l’instant i escollir la que més t’agrada o la que compleix amb l’objectiu marcat. També les pots enviar de seguida a més gent. El que faig amb la fotografia es repartir somriures i això m’encanta. Per tant, tenim una eina magnífica a les nostres mans i per a nosaltres és un miracle tecnològic, una eina magnifica per comunicar-se i compartir records. Abans això era impensable, hem de ser-ne conscients, valorar-ho i utilitzar-ho com toca. I l’afició per als Pastorets del Monturiol? Sembla que t’hi sents com a casa… La meva afició ve perquè, com ja he dit, admiro la motivació que els professors d’aquest institut tenen per fer l’obra. A més, també felicito al vostre departament d’Imatge Personal per les caracteritzacions: això, com a fotògraf, és una meravella! Penso que els Pastorets del Monturiol són molt fotogènics, sempre queden molt bé a les fotos… A més, la cirereta del pastís és saber que al final tots aquests bolos beneficien al centre. Tots aquests anys seguint i sent fan dels Pastorets fa que, en efecte, em senti bé aquí al Monturiol, avui que us visito i sempre que puc conversar amb algun professor o professora. Per això, he vingut per mostrar la meva gratitud al professorat i a vosaltres. Deixar-me entrevistar per a vosaltres m’ha agradat molt: penso que poder traslladar els nostres coneixements als altres és una cosa molt positiva.
"Inicialment, no em van prendre gaire seriosament; al final, m’exigien que publiqués el llibre” Entrevista a Pau Subirós
El figuerenc Pau Subirós Bardera és llicenciat en Humanitats i s’ha dedicat al periodisme (La Fissura) i la recerca. Després de deu anys d’investigació intensa, fa uns mesos va publicar el llibre El Garrigal i el carrer de la Jonquera. Històries dels baixos fons de Figueres (1880-2003). Per situar-nos, podem dir que el Garrigal era un barri de Figueres amb no gaire bona reputació, actualment desaparegut. Vam tenir ocasió de parlar amb ell per saber què el va portar a interessar-se per aquest lloc i la seva gent. Per què vas decidir escriure el llibre del Garrigal? Bé, a mi sempre m’ha agradat molt escriure. Ja des de petit, sempre havia escrit: contes, diaris personals, històries curtes… De fet, jo sempre dic que aquest llibre té el seu origen en la meva infància, perquè vaig viure molts anys a prop de l’antic barri del Garrigal. Quan era petit, havia de passar molt sovint pel carrer de la Jonquera. Llavors, feia molt poc que havien tancat els bars de prostitució que hi havia, però encara es conservaven les portes mig esbotzades i els rètols dels establiments. Devia tenir set o vuit anys, però el record d’aquelles portes no l’he pogut oblidar mai: volien transmetre un cert luxe, o “classe”, però estaven completament destruïdes i situades en uns edificis abandonats. De dintre dels edificis sortia mala olor, com de claveguera. Crec que aquest xoc, aquesta contradicció entre el suposat “luxe” i la ruïna general, se'm feien complicats d’entendre. I em despertava molta fascinació, fins al punt que és una imatge que sempre he portat amb mi... A més, els meus pares em van prohibir ben aviat de passar tot sol pel carrer de la Jonquera. El carrer tenia molt mala fama i durant aquells anys encara es podia considerar perillós. Això em generava molta atracció, així que no els feia cas. Quan caminava pel carrer sempre em fixava en tots els detalls: les cases en ruïnes, les persones, els veïns… Aquest costum de passejar per llocs on normalment et recomanen no fer-ho sempre m’ha agradat. Quan estudiava a Barcelona, a la universitat, caminava molt pel barri del Raval, que era bastant diferent de com és ara. En aquell moment s’estaven enderrocant edificis per expulsar-ne els veïns més pobres, també per treure’n les prostitutes… Era un tema del qual es parlava molt. I pensava que, a Figueres, allò ja havia passat uns anys enrere. A Barcelona, molta gent va començar a escriure sobre el que passava al Raval, així que vaig pensar que era necessari que algú parlés també del que havia passat a Figueres. Mentre recollies la informació, et van sorprendre algunes coses que vas trobar? Alguna informació que no t’esperessis? Sí. De fet, gairebé qualsevol informació que trobava em sorprenia. A vegades, només pel fet de trobar-la. Jo no havia investigat mai als arxius, i em vaig sorprendre de tot el que encara es conserva. El món dels arxius és apassionant, però fa por a la vegada. Els informes desclassificats de la policia, especialment durant el franquisme, o també els dels jutjats, han sigut molt valuosos. Però sense contrastar-los amb els records dels veïns i de les veïnes, aquelles informacions no haurien servit de res: només sabria una part de la història. "
Vas pensar que “El Garrigal” tindria tant de ressò? No. Mai de la vida. De fet, pensava que el llibre només el llegirien quatre amics, i que a sobre només ho farien per compromís. Pensava que estava escrivint una història que ja no interessava a ningú. M’ha agradat molt equivocar-me, perquè això vol dir que la història d’aquesta ciutat encara interessa. I que els antics veïns del barri, o descendents d’ells, volien conèixer aquest episodi. Jo sempre havia pensat que aquesta història era important per a la ciutat, però no tenia clar si la gent voldria sentir-la. Vas estar deu anys investigant; en algun moment vas pensar a deixar-ho? Moltes vegades. Durant deu anys passes per molts processos vitals i per moltes fases. Sense voler entrar en detalls… només diria que aquest llibre s’ha escrit en quatre pisos diferents. I mirant enrere penso que vaig començar més o menys jove i que ara soc una persona diferent de qui va decidir escriure aquell llibre. Durant tot aquest temps he treballat molt investigant, però a vegades també m’he cansat i he volgut parar. Hi ha tanta feina i tantes hores al darrere que és inevitable que en algun moment et preguntis si el que estàs fent té sentit. Un projecte així, tan llarg, porta inevitablement l'empremta de tots els moments viscuts durant aquests anys. Quin tipus de gent ha vingut a les teves presentacions o a veure l’exposició? T’ha sorprès alguna gent que ha vingut a veure't? M’ha agradat molt trobar-me amb gent que havia viscut al barri i que no coneixia. Jo, per fer el llibre, vaig entrevistar una cinquantena de persones. Són moltes, sí, però no ho són tantes si tens en compte la gent que hi va viure. Llavors cadascú explica anècdotes, records i detalls que no havia conegut abans. És molt interessant perquè parlem de llocs i persones que coneixem molt bé, però tot acaba esdevenint nou. També hi ha hagut un punt de catarsi, de famílies que no havien parlat massa del seu passat al barri, i que ara troben el lloc on explicar la seva història. Crec que això és el millor que podria haver passat amb aquest llibre i amb l’exposició. Després d’haver fet aquesta investigació, creus que en perdre el barri hi ha hagut coses que s’han perdut? Aquesta pregunta és molt complexa. A vegades, jo encara me la faig, i crec que molts lectors s’han preguntat el mateix. I jo no tinc una resposta clara, així que respondré amb una reflexió que és més o menys general: els figuerencs hem de recuperar els barris. No em refereixo a un barri com un espai específic de la ciutat, sinó més aviat com totes aquelles relacions humanes que es fan en un lloc concret. Que els veïns es coneguin, que s’ajudin, que hi hagi un comerç de proximitat… Imatge: Tramuntana TV
Crec que el Garrigal ens pot donar claus sobre com eren els barris quaranta anys enrere i com ens agradaria que fossin ara. Perquè el Garrigal era un barri complicat pel que fa a la pobresa, però avui la pobresa la veiem a tot arreu. Per posar un exemple: ara que es parla tant de seguretat, jo no em sento enlloc més segur que al meu barri. Perquè procuro reconèixer els meus veïns. A base de veure’ns cada dia, encara que ni ens saludem, sabem qui som, i això et dona molta sensació de pertinença a un lloc i et fa allunyar la por d’una amenaça. Jo no entenc aquesta moda d’anar a viure a fora de Figueres i moure’s tot el dia a dins d’un cotxe. A part de tot el que has recopilat tu sobre aquest barri, qui o què t’ha ajudat per recollir encara més informació? El testimoni d’antics veïns ha estat fonamental per poder explicar el barri. Cap informació és neutral, és cert. I tampoc ho són els records. Però sempre havia volgut que el llibre del Garrigal es pogués explicar des del punt de vista del veïnat. Les seves veus sempre han passat per sobre del que explicaven llavors la policia, els jutjats, els polítics o la premsa. Quants llibres has fet en tota la teva vida? De quin estàs més orgullós? Aquest és, de fet, el meu “primer llibre”. És cert que, al llarg d’aquests deu anys, he escrit capítols o estudis per a altres llibres col·lectius. Això m’ha permès, d’una banda, explicar amb més profunditat temes de les meves investigacions sobre el Garrigal, ja que al llibre no podia estendre’m tant. En altres textos, en canvi, he pogut deixar anar la imaginació per fer teories sobre la ciutat. En tot cas, sí que considero que el llibre “del Garrigal” és la culminació de tota aquesta feina. El resultat final és com l’esperaves? Millor, pitjor...? La veritat és que el resultat final és exactament el que esperava. En aquest sentit, crec que ha valgut la pena esperar deu anys a publicar-lo perquè he revisat moltes vegades si el que volia transmetre estava ben escrit. L’editorial, per la seva banda, no em va exigir cap canvi, així que el procés va ser molt més senzill. Quan vas dir que voldries escriure el llibre, la gent a qui ho vas dir, què et van dir? Et van fer costat? Crec que la gent del meu voltant no s’ho va prendre massa seriosament, almenys als inicis. Amb els anys, ja van veure que era un tema que m’interessava molt i em van fer costat. Al final, ja m’exigien que el publiqués d’una vegada per totes, perquè deu anys són molts i començaven a pensar que, fins i tot, eren massa.
Alguns reporters vam contactar amb en Pere Farrera Llorens, Cap de la Secció de Cultura a l' Àrea de Serveis a les Persones de l'Ajuntament de Figueres, per tal de conèixer una mica més un edifici que tenim just al costat de l’institut, el Molí de l’Anguila. El Centre de Cultura Popular i Tradicional el Molí de l’Anguila va ser inaugurat l’any 2007 com a centre de cultura tradicional i popular de la ciutat. Actualment allotja la seu de tres entitats representatives d’aquesta cultura: la Colla Castellera, la Colla Gegantera i la Casa Cultural d’Andalusia. D’altra banda, altres entitats com Mediterrània Dansa i Tramuntakada fan ús de les instal·lacions per als seus assajos i activitats, i darrerament s’han integrat en els quadres d’assajos les fraternitats de les col·lectivitats de l’Asociación de Bolivianos 6 de agosto, a través d’un conveni de cessió d’ús de l’equipament. El Molí de l'Anguila també acull algunes de les activitats organitzades per l'Associació de Veïns del Barri de l'Eixample. L’equipament consta d’una superfície construïda útil de 1.152,87 m2 repartida en tres espais. Un espai polivalent per l’execució d’activitat de diverses entitats i dos específics, el de l’Associació Amics dels Gegants on s’allotgen totes les figures geganteres propietat de l’Ajuntament de Figueres i que treuen a ballar des de l’entitat, i el de la Colla Castellera de Figueres, que compta amb els mateixos metres que les altres dues però amb els sostres més alts per poder desenvolupar la seva activitat. Val a dir que l’espai, puntualment, també es cedeix per a activitats d’altres entitats de la ciutat.
EL MOLÍ DE L'ANGUILA Entrevista a Pau Subirós
PAPER O PANTALLA?
Tant si t’agrada llegir llibres com si prefereixes mirar pel·lícules i sèries, aquí trobaràs tot tipus de recomanacions!
PLANTA MIL Aquesta trilogia et farà endinsar en un futur llunyà on la civilització humana ha canviat molt. Si ets un amant de l’aventura, de la intriga i dels amors impossibles aquesta lectura és per a tu! LIKE Like són un parell de llibres que ens situen en una distopia on la jove protagonista viu aventures amb els seus amics i el seu robot.
PRISON BREAK Prison Break és una sèrie molt bona amb una història d'escapada de la presó que et farà estar molt atent. INVISIBLE Tant si t’agrada en audiovisual digital com en format físic, Invisible són un llibre i una sèrie excel·lents, que de ben segur et faran empatitzar amb el protagonista i reflexionar sobre les relacions entre companys i amics.
EL PLANETA DELS SIMIS És una saga molt interessant: hi descobriràs com amb molt poc temps pot canviar tot i com ja mai més res torni a ser el mateix. STARTING 5 Si t’agrada molt el bàsquet i ets fan de la NBA, aquesta sèrie és la indicada per a tu! Parla de cinc jugadors diferents i de les seves vides dins i fora de la pista de bàsquet. L’ACADÈMIA Si t’agrada el futbol, la sèrie Acadèmia és per a tu. Tracta de de nois i noies que viuen en una academia de futbol que han d’afrontar reptes per ser cada dia millors.
Caps de redacció: Albert Alegrí Reixach i M. Àngels Vila Safont Equip de redacció, imatge i disseny gràfic: Canal de Reporters del Projecte Icària: Xènia Ayats Pérez, Júlia Bagaria Castro, Berta Carrion Barceló, Carla Contreras Lozano, Inés González Casado, Pere Isach Ros, Hanna Lahlal Zerrouk, Berta López Ymbert, Yasmine Mastour, Paula Mateos Marín, Ona Mayné Corcoll, Alba Porres Sans, Ariadna Romans Bertran, Amaia Santaló Carrera, Tomàs Santaló Carrera, Doua Slilam, Ivó Tubert Armengol